La cartoixa renascuda

dv., 27/05/2022

p._5_opi_2

La Cartoixa renascuda

Sortim del poble per anar a visitar la Cartuja de las Fuentes. Molts de vosaltres ja l’heu vist, potser sense saber-ho. Va aparèixer en escenes icòniques de la pel·lícula Incerta glòria, l’adaptació de la novel·la de Joan Sales que va fer el director Agustí Villaronga. Jo tinc altres records personals: els més llunyans corresponen a les escapades nocturnes a les festes majors dels pobles de la vora, durant els estius que vaig treballar a l’hotel de Sariñena (resultava impressionant sota la llum de la lluna i l’eufòria dels cubates). Altres més recents són de les visites per constatar-ne, amb el cor encongit, el lamentable estat de conservació. Per sort, l’any 2015 la va comprar la Diputació Provincial d’Osca i s’han fet diferents campanyes de consolidació i de restauració, de manera que em prenc el viatge com un regal d’aniversari. Estem tan necessitats de bones notícies! 

Travessem terres de regadius, que contradiuen l’imaginari dels Monegros, i salvem rius que baixen de les serralades prepirinenques amb noms d’etimologies precises que em tenen el cor robat: Guatizalema, Alcanadre, Flumen… Deixem la carretera de Saragossa i per una via escortada de xiprers arribem al conjunt monacal que emergeix com un somni entre camps de blat. Alberto Lasheras, un dels guies que ens acompanyaran, ens obre la gran portalada i ens fa notar que per aquella boca ens parlarà la història. Amb enorme saviesa i sentit didàctic, és l’Alberto qui ens explica les vicissituds del cenobi: la fundació sobre una vella ermita de la Virgen de las Fuentes l’any 1507; els anys d’esplendor durant el segle XVIII; les desamortitzacions que la van posar en mans privades; la conversió en un balneari en la segona meitat del XIX (amb la instal·lació de banyeres a les capelles); la utilització com a quarter de les milícies anarquistes de la columna Durruti (que van deixar un rastre de sants tirotejats); la transformació en paridera de luxe per als ramats d’ovelles de la família Bastarás de Lanaja… Un servidor, que ha estudiat la febre dels balnearis i té una bona biblioteca de l’anarquisme aragonès, pot arribar a entendre, que no a justificar, algunes d’aquelles destrosses, però no podria entendre mai que la nostra desídia actual hagués deixat que el conjunt es perdés irremeiablement. 

El gran tresor de la cartoixa són les pintures de Fra Manuel Bayeu. Va dedicar més de trenta anys a decorar les parets, les voltes i els sostres del conjunt monacal i va deixar una de les obres pictòriques més important del barroc aragonès (per no dir d’Espanya). Extraordinària pel que fa a l’extensió i a la qualitat. Fra Bayeu va ser un pintor notable i prolífic que s’havia quedat a l’ombra de la figura dels seus germans, Francisco i Ramon, i de la del seu cunyat, Francisco de Goya.   

Resta molt per reivindicar, recuperar i restaurar a la cartoixa. Molt per aprendre de cada pintura, rajola, grafit… fins i tot de les herbes remeieres que envaeixen els claustres. Les possibilitats del conjunt com a espai d’estudi, d’escenari per a manifestacions culturals, de lloc de trobada… són il·limitades. De moment, a més de la pel·lícula de Villaronga, ha estat escenari d’audiovisuals i de concerts, com els d’Amaral i Rozalén de l’estiu passat. Enguany, si us ve de gust, hi podreu anar a escoltar el rock de Miguel Ríos. No és un mal pla.

Pares i fills

Pares i fills

Pares i fills

No sé si guardeu record dels dies en què us vau separar del coet propulsor i vau començar la singladura autònoma per l’espai sideral. Hi ha persones que recorden el moment precís d’aquella experiència –programada de manera conjunta pels gens, l’entorn social i l’atzar– com si l’haguessin viscut davant d’una pantalla a Cabo Cañaveral. Una amiga em va explicar que quan estudiava al Lycée, sempre que es trobava amb la seva mare pels voltants de la Prada Motxilla la saludava des de la distància amb entusiasme. Un dia, sense cap raó aparent, el gest se li va quedar congelat a mig camí i va seguir parlant amb les companyes. Aquí el teniu: el moment exacte de la separació del mòdul de la nau nodrissa. Jo no recordo l’experiència amb tanta precisió, però va ser durant les visites que la mare em feia a l’internat de Lleida, quan en algun moment del tercer curs se’ns van esgotar els temes de conversa.

A partir de la maniobra de desacoblament, la tendència és a allunyar-se de l’òrbita dels pares i traçar-ne una de pròpia. En algunes etapes de la vida, sobretot durant l’adolescència, hi ha perill de col·lisions i de patir rascades al fusellatge. A mesura que vas madurant, però, les òrbites són més asserenades. Pel que fa a la comunicació, acostuma a ser fluida amb certes interferències, però tampoc és estrany que es perdi el senyal. Abans de l’aparició dels mòbils, això de la manca de cobertura no era una simple metàfora: podien passar mesos i mesos sense que una nau sabés res de l’altra. També hi ha un allunyament gradual en la manera d’enfocar aspectes claus de la vida, com ara el de l’educació dels fills. Tots els que en teniu, sabeu que un dia vau pensar: “Jo, als meus fills, mai els diré…” Passats uns anys, et descobreixes un dia cridant al teu fill o filla: “Jo a la teva edat, quan sortia amb els amics, havia de tornar a casa a les…”

El viatge vital no té una trajectòria rectilínia cap a les galàxies llunyanes, sinó que més aviat descriu una òrbita en forma d’el·lipse, és a dir que, d’alguna manera, tornem al punt de partida i podem creuar-nos de nou amb la traça que van deixar els progenitors. Us ho dic perquè, darrerament, repeteixo accions i comportaments dels pares que ja tenia mig oblidats. Quan baixava a visitar-los al poble, a mitjanit em despertava l’animada conversa que mantenien. “Però es pot saber què s’empatollen?”, pensava, “si són les tres de la matinada i estan repetint la conversa d’anit”. Ara resulta que, moltes nits, a causa de l’insomni, em poso a arranjar el món de matinada fins que la Pilar em prega que si li puc explicar tot plegat quan hagi sortit el sol. Altres viatges, si arribava al poble al capvespre, els trobava xerrant al menjador a les fosques. “Encenguin els llums, si us plau, que sembla una vetlla”, els recriminava. Aquests capvespres d’abril, la llum primaveral es va esmorteint a l’ampit de les finestres del menjador de casa, la conversa es va fent més íntima i la penombra es converteix en una cova càlida i amable que ens acull i reconforta (bé, potser tot plegat és mandra d’aixecar el cul del sofà i anar fins a l’interruptor a encendre el llum).

En fi, que si us passen coses com les que explico, no us preocupeu gaire, perquè ja sabeu el que diu la saviesa popular: els testos s’assemblen sempre a les olles (si no del mig, de les vores).

Plaers Personals

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

Plaers personals

Plaers personals

Si ens eren necessaris, se’ns han tornat imprescindibles. Com més complexes i inabastables es presenten les dificultats del món actual, com més intricades són les anàlisis i les solucions, com més insuportables els discursos polítics i els comentaris als fòrums periodístics… més hem de refugiar-nos en les coses senzilles que ens aporten calma i plaer.

Els plaers genèrics, els que compartim com a membres de l’espècie humana i que, en molts casos, estan regits per l’instint de supervivència, resulten fàcils de ressenyar i a l’hora de fer una llista ens hi posaríem bastant d’acord, encara que cadascú pugui variar-ne les prioritats: un lloc confortable per viure, la bona taula, el sexe, una conversa agradable amb els amics, escoltar música (l’estil és més personal), seure a llegir un llibre o el diari (digital o en paper) i mirar de tant en tant el mòbil, aquest apèndix que una evolució en temps rècord ens ha fet aparèixer entre els dits de les mans (encara que algú pugui considerar el millor plaer no haver de mirar-lo mai).
Avui us volia parlar dels plaers personals i intransferibles que ens individualitzen, ens fan singulars i diuen molt del nostre caràcter. A l’hora de fer un llistat, segur que divergim força perquè els petits gestos de recerca de confort i felicitat naixen dels anhels, de les dèries i de les experiències viscudes. Us en menciono un parell dels meus.
M’agrada llevar-me d’hora, molt d’hora. No tinc cap pretensió de construir un país imparable, com deia el Guardiola, sinó que intento escapar de l’insomni en la foscor de la nit, que magnifica els reptes i converteix els petits problemes en serralades insalvables. Amb una tassa de cafè a la mà, miro cap a la muntanya d’Enclar i localitzo l’arbre. Vaig tenir durant uns anys un gos, el Tom, i ara tinc un arbre, al qual no he gosat posar nom perquè és un pi comunal –ni he de treure a passejar–. Està fermament arrelat en una escletxa de la paret rocosa. Penso en els anys que fa que la petita llavor va trobar una porció de terra escassíssima on germinar, en l’esforç titànic de les arrels per obrir-se pas entre la roca. Cada matí, en funció de la llum i de les condicions atmosfèriques, es mostra diferent, com atrapat per un pintor impressionista. Sovint em limito a saludar-lo, però algun cop agafo la màquina amb el teleobjectiu i li faig una foto. En tinc centenars. Que estigui sempre allí i que, si no hi ha un cataclisme geològic, continuarà quan jo no hi sigui, em produeix una gran calma.
He convertit també en costum, gairebé en condicionament pavlovià, beure una mica de vi mentre preparo l’àpat del migdia: entro a la cuina, em poso el davantal i me’n serveixo una copa. Si tinc a la nevera un Gewürztraminer del Somontano, el plaer es torna refinadament cardenalici, però em conformo amb qualsevol vi. A casa diuen que he millorat molt com a cuiner.  Us animo a fer la vostra llista de plaers venials quotidians, sense oblidar-ne cap per friqui o inconfessable que sembli, i a no renunciar-hi. Vam rebre una educació que, en general, tendia a prevenir-nos contra l’hedonisme i ens va fer més estoics que epicuris. Què hi ha de dolent en tot allò que ens produeix plaer si no perjudica els altres? No res, ben al contrari, és una manifestació personal de com entenem l’amor a la vida.

Els ulls de la Uliana

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

Els ulls de la Uliana

Els ulls de la Uliana

Divendres passat, fa tot just una setmana, encara que sembli que ha transcorregut una eternitat, vam baixar al poble per arranjar el jardí a les portes de la primavera. A la ràdio del cotxe sonaven les sirenes de la invasió d’Ucraïna per les tropes de Putin, un sàtrapa embogit. Les informacions eren preocupants i, amb el pas dels dies, no han fet més que empitjorar. Tantes negociacions i estratègies prèvies no havien servit de res. Els membres del Consell de Seguretat de l’ONU, presidit pel mateix país invasor, es van assabentar en directe dels fets consumats. Si no hi hagués una guerra pel mig, la situació seria còmica i donaria per a un argument de ficció. Dijous havíem vist les primeres imatges que arribaven del país envaït. Impactava la desesperació de la població civil mentre intentava refugiar-se o fugir de les bombes, sobretot les dones, els nens i la gent gran, que es converteixen en les víctimes més indefenses de les guerres. “Hi ha alguna cosa en les imatges que em colpeix de manera sagnant”, li vaig comentar a la Pilar, “i no sé com expressar-ho!”

Després de mesos sense baixar al poble a causa de la pandèmia, el jardí s’havia convertit en una selva. Ens feia por endinsar-nos-hi perquè podia aparèixer alguna bèstia amazònica. Vam decidir anar fins a Sariñena a demanar ajut a una empresa de jardineria. Triaríem també un parell d’arbres joves per plantar-los. De camí al viver, ens vam oblidar totalment de la guerra i la conversa va girar entorn de les plantes i els arbres: quin creixeria més ràpid o quin altre ens oferiria més ombra a l’estiu. Quan ens vam adonar, vam quedar aclaparats per la culpa i la impotència. Vam pensar que, almenys, ens havíem d’aturar a Alcolea de Cinca a solidaritzar-nos amb la Marina.
La Marina Chepuzko és ucraïnesa. Fa temps que va arribar a l’Aragó, amb altres membres de la seva família, i fa també uns anys que regenta el bar del Centre de Dia dels jubilats d’Alcolea. De fet, la vam conèixer quan, algun cap de setmana, ens hi apropàvem a veure un partit del Barça (era un territori menys merengue que altres bars del poble). La Marina és una dona eixerida i pulcra que ens ha atès sempre amb una amabilitat exquisida. El divendres la vam trobar desconcertada i molt trista pel que està passant al seu país. Atenia amb paciència els parroquians que li reclamaven cafès i notícies dels familiars i coneguts. Voltava amunt i avall darrere el taulell. Li costava trobar els estris i objectes quotidians. «No sé on tinc el cap», va dir. Nosaltres sí que imaginàvem on el tenia. Ens va agrair la solidaritat i les paraules d’ànim. Li vaig demanar si li podia fer una foto amb la Uliana, la seva filla, que acabava de dinar i s’agafava unes postres. Va acceptar encantada si servia per posar el seu granet de sorra.
Quan vaig seure a la taula i vaig ampliar la foto per mostrar-la a la Pilar, vam quedar impressionats pels ulls de la Uliana: intensament blaus i innocents, d’una transparència d’aiguamarina. Ulls per riure, somiar, estimar i contemplar el futur amb esperança. Uns ulls com els de tantes dones i nenes d’Ucraïna que ens arriben amarats de llàgrimes, d’incredulitat i de por. És per això que em colpeixen de manera tan feridora les imatges: perquè mai aquests ulls haurien de contemplar les escenes esgarrifoses d’una guerra.

La Pilarín (i jo)

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

La Pilarín (i jo)

La Pilarín (i jo)

“Ja ho tenim això, Joan”, m’animava la Pilarín Bayés després d’un matí de feina mentre elaboràvem el darrer llibre (ella en porta més de mil!). La frase l’ha fet seva la Pilar, la de casa, i quan em veu capficat per resoldre un problema, em diu: “Vinga, Joan, que ja ho tenim això”. La Pilarín té aquesta capacitat màgica per fer la feina senzilla, rigorosa, divertida i convertir cada pàgina que donàvem per finalitzada en una obra d’art. És el segon cop que col·laboro amb ella i ha estat de nou un plaer.

La Petita Història del Govern d’Andorra s’emmarca en els actes que se celebraran enguany per commemorar els quaranta anys del primer Govern d’Andorra, presidit per l’Òscar Ribas, que es va posar en marxa el 8 de gener de 1982. Va nàixer fruit de les ànsies de la societat, però no va resoldre la separació de poders, ni la sobirania en mans dels coprínceps (no es va aconseguir plenament fins a la Constitució del 1993). No era fàcil explicar als lectors joves (els de la Pilarín abracen totes les edats) aquest concepte d’una sobirania encara limitada. I aquí és on va aparèixer la seva extraordinària capacitat per mostrar de manera planera els conceptes complexos: va dibuixar els òrgans de poder del país prenent decisions, però en tots els casos a la porta de la sala hi ha un personatge que avisa d’allò que poden fer.
Segur que els nois entenen aquesta imatge: per molt que s’escarrassin, sempre apareix un adult a la porta de la seva cambra per dictar l’hora que han de tornar a casa. Almenys, fins que siguin sobirans.
A la portada del llibre apareix l’edifici de les columnes catedralícies de formigó que el Consell va encomanar a l’arquitecte tarragoní Josep Puig Torné. L’obra, emmarcada en el corrent anomenat brutalisme, va causar un gran impacte estètic i va guanyar-se el malnom del búnquer. Gràcies a les il·lustracions de la Pilarín s’ha convertit en un búnquer amable i familiar. A la contracoberta, vam decidir posar la planta baixa, on hi ha el Servei de Tràmits, que ha estat un dels llocs més freqüentat del país aquests quaranta anys. Vam evitar que hi aparegués l’edifici del Consell General per remarcar la separació de poders. La Pilarín, però, no va resistir la temptació de posar, entre la multitud de ciutadans, les dues síndiques.
Ella té un somni que us desvelo: presidir un Estat petit com el nostre i rebre els mandataris dels grans països del món cofada amb el barret de la sindicatura, al qual afegiria uns quants ornaments florals.
El dia de la presentació a la premsa, va pujar a Andorra i vam poder gaudir d’una conversa en directe que la pandèmia ens havia negat. Després dels actes, va portar un llibre signat a la Roser Duró, la dona de l’Òscar Ribas, amb qui l’uneix una gran amistat. Tot un detall que hauria agraït el protagonista de bona part dels esdeveniments que hem narrat, encara que ho va compartir amb molts ciutadans en el famós discurs pronunciat davant de l’Assemblea de l’ONU: “Perquè, avui, en assolir aquesta fita, Andorra obté els objectius de normalització o d’integració a la comunitat internacional, als quals moltes persones de la meva generació i jo mateix hem dedicat els millors anys de la nostra vida”.
Abans d’acomiadar-nos, regalo a la Pilarín una novel·la dedicada i ella un embotit boníssim de cal Cerilles de la Plana de Vic. Un cop més, en aquesta relació que espero que tingui continuïtat amb més projectes, he sortit guanyant.

Esperança és un nom de dona

Esperança és un nom de dona

Esperança és un nom de dona

El dijous 31 de desembre de 2020 vaig tancar l’any amb un article en aquest mateix espai. Enguany m’ha tornat a tocar. Se m’està posant cara de cotxe escombra de cursa ciclista. Explicava que havia estat un any bastant orc (què us haig de dir!) i l’acabava amb el desig que el 2021 fos millor per a tothom. I aquí em teniu de nou, voltant per casa, amb una tassa de cafè (hauria de prendre til·la) a la mà, tot intentant quadrar el balanç anual i no em surten els comptes. Només puc constatar que ha estat regular. Molt regular.

Per sort, em fixo en la màscara que s’ha penjat la Pilar al seu despatx i que us mostro a la fotografia d’aquí al costat. L’hi va portar el Lluís, el nostre fill, des del Camerun aquesta tardor. Pel que he pogut esbrinar, representa una dona de l’ètnia Tikar, uns artesans que treballen la fusta a meravella i afegeixen incrustacions de coure que les fan molt singulars. Ens arriba marcada pel pas del temps, que encara li dona més caràcter.

Amb la màscara, ens va regalar una anècdota del viatge. Passejava amb una amiga camerunesa per un carrer de Douala, la capital econòmica i caòtica del país, i van notar que els seguien un grup de nois, d’aquells que insisteixen a espantar els estrangers perquè els donin diners. De l’interior d’una perruqueria van emergir unes dones serenes, fortes, maternals, abillades amb vestits multicolors, i van foragitar en un tres i no res la colla de borinots. Eren dones africanes com les que veiem als reportatges: les que treballen al camp de sol a sol; les que ocupen les pitjors feines a les ciutats a canvi de sous minsos; les que tenen cura dels fills i de la gent gran; les que suporten les economies familiars i, en bona part, les nacionals (malgrat el neocolonialisme i els dictadors locals). A l’Àfrica les dones són l’esperança.

No sé per què he escrit “a l’Àfrica”, perquè en realitat les dones són l’esperança arreu. No penseu que visc aquest Nadal una epifania feminista, simplement acabo de fer un repàs del mes de desembre (ho puc fer extensiu a tot l’any 2021) i m’adono que els ànims, els afectes, les ajudes… m’han arribat de manera fonamental de les meves amigues. L’Anna i les altres infermeres del CAP d’Andorra la Vella, que em guien en la tasca de cuidador; la Pili, que ens manté units al poble ara que no hi podem baixar gaire; la Bea, que ens ha deixat paraules tendres de comiat perquè torna a Polònia; l’Olga, l’ànima de la FLA de Montsó, que ens va dedicar un llibre de relats sobre dones i bars; la Prisca, una veritable lleona camerunesa, que lluita per tirar endavant la seva família a Lleida; la Keiran, que ha baixat des d’Escòcia per empènyer el projecte que tenim entre mans; la Carolina, que m’escriu e-mails plens de saviesa i dolçor; l’Àngels, que està sempre al nostre costat; la Berta, amb qui esperem tornar aviat al seu taller de pintura; la Mercè, que ens truca des de la primera línia de combat contra el virus a Barcelona; la Roser P., que s’interessa per la propera novel·la (ella sí que escriu els millors articles sobre dones en aquest diari); la Roser S., que al capdavant de la principal institució del país, em recorda els cafès pendents; la Roser C., que m’espera per xerrar de literatura amb els seus alumnes… Se m’esgota l’espai i lamento no poder seguir citant les amigues que em transmeten a diari escalf i esperança. Sort en tinc. Sort en tenim tots plegats.

Sergi Mas

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

Sergi Mas

Sergi Mas

Quan anem amb la Pilar a visitar el Sergi, es posen a recordar anècdotes del doctor Burgués, el pare de la Pilar, i jo m’acomodo en un racó, convertit en un gat feliç, a gaudir de l’escena. Un dia, ens explica el Sergi, van coincidir a la porta del col·legi Janer, on ell anava a pintar un mural o tallar una imatge per a la capella. El doctor en sortia després de visitar una monja octogenària que no es trobava gaire catòlica (aquest seria un joc de paraules dels que li agradaven al doctor!). Quan va arribar el moment de fer l’exploració mèdica, la mare es va negar a deixar que se li apropés un home amb intenció d’auscultar-la o de practicar-li qualsevol mena de tacte corporal. No hi va haver res a fer! El Sergi riu tot imaginant-se l’escena, amb els seus ullets murris. Sort que el doctor Burgués, convenen els dos, tenia santa paciència i molta saviesa i segur que va trobar la manera d’esbrinar els símptomes i aportar el remei perquè la mare recuperés la salut del cos i el trasbals de l’ànima.

Després parlem de les pel·lícules que el doctor filmava per escenaris del país que han desaparegut; de les marededeus romàniques originals i de les que el Sergi venia als turistes; dels llibres antics i dels que acaben de publicar els autors joves que segueix amb plaer. De la generositat i estima amb què sempre ens ha tractat quan li hem demanat una col·laboració. Parlem i riem molt, com ho fèiem al taller d’Aixovall, a sota de la parra o davant de Santa Filomena.

Si cada cop que el Sergi ens regala una reflexió, un pensament o una història, jo l’apuntés en una llibreta, tindria material per escriure un munt de relats i no hauria de patir gens per la gasiveria de les muses. M’agrada, però, escoltar-lo sense cap distracció, conscient que són moments irrepetibles. Algun cop pateixo perquè segur que oblidaré molts detalls de les converses, però aviat m’assossego. Som tants els amics i deixebles que passem per casa seva a la recerca de moments de felicitat i de píndoles de saviesa, que segur que entre tots conservem memòria completa.
Només vaig prendre notes un dia per mirar de resoldre el dilema que ell mateix ha anat alimentant quan se li demana si es considera més un artesà o un artista (i que sembla haver resolt definitivament considerant-se un simple obrer de les belles arts). Fa unes setmanes vaig penjar a les xarxes la foto de la ceràmica que, amb el seu fill Roger, em van fer per posar a la casa del poble: “Casa Juan el Pastor”. Jo li anava explicant que el pare va fer de pastor tota la vida, que tenia una gosa que es deia Rumba, que no li agradava fer servir el tirapeu per agafar les ovelles perquè podia lesionar-les, que es fabricava salers de canya amb la navalla… I mentre jo parlava, ell, amb un rosegó de llapis i un tros de paper, anava dibuixant com aquell qui no diu res. De sobte, a l’humil paper, va aparèixer el pare amb el sarró, la gossa i les ovelles. Tan present, tan viu, tan real com jo el recordava.

Així és com vaig solucionar el dilema: el nostre Sergi Mas, més enllà d’etiquetes i d’adjectius, és un creador capaç d’insuflar una ànima a la matèria inert sobre la que estigui treballant. És un creador en el sentit gairebé bíblic (aquí el Sergi es posarà a riure) que confereix bellesa i vida a tot allò que toca.

La vida és pura prestidigitació

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

La vida és pura prestidigitació

La vida és pura prestidigitació

He quedat a l’Era del Raser d’Ordino amb el Pau Xavier d’Areny-Plandolit per visitar plegats l’exposició Abracadabra. M’ha promès que em farà un joc de màgia perquè el pugui explicar al final de l’article. Feia temps que no ens trobàvem. Des d’aquells anys que jo pujava a ca l’Areny-Plandolit, m’amagava sota el llit de Don Guillem i em quedava tota la nit sol al museu. Bé, sol no, parlava amb els fantasmes de la casa: la Marieta, la Coloma, el Mariano, el Pau Xavier… Home, Joan, gràcies per això de fantasma. Disculpa, amb les llegendes de la família. Així està millor. D’entrada, em diu, agraeix a les comissàries de l’exposició, la Marta i la Júlia, i a tots els que han participat en la recerca i el muntatge, la gran feina feta. Em fa molta gràcia que es reivindiqui el paper del meu fill Xavier, que va ser un gran prestidigitador i fundador d’associacions  i de revistes d’il·lusionisme.

Girem visita a l’exposició. Posats a triar, li comento, m’encantaria actuar amb el vestit de Fu-Manchu. Tu havies treballat amb el gran faquir Daja-Tarto, oi? Què se’n va fer? Va tornar al seu poble, a Cuenca. Però no era de l’Índia? Ai, innocent, si llegeixes el nom a l’inrevés, veuràs que es deia Tortajada. El millor faquir del Paral·lel, segueix, era un tal Molist que es fregia un ou a la llengua. Quedava un ou ferrat amb puntes i tot. Mai va explicar el truc. Jo era un expert en l’escamoteig i la cartomància. Aquest noi andorrà, el Toni Zamora, ho fa molt bé. Em sembla fantàstica la posada en escena de la botiga El Rei de la Màgia de Barcelona, un referent amb més d’un segle de vida.
Seiem al petit teatret del fons. El Pau Xavier se sincera. La màgia va tenir tan predicament, i en tindrà sempre, perquè la gent necessita creure en tot allò que s’escapa a la raó, encara que sàpiga que hi ha un truc. Els il·lusionistes, diu, intentem sorprendre i entretenir els espectadors, però tenim competència deslleial: a la meva època, hi havia polítics experts a treure’s notícies del barret i en l’escamoteig de diners. La vida és pura prestidigitació, conclou. Ai, si jo t’expliqués, li responc, com s’ha incrementat tot plegat!
De camí a la casa pairal, li recordo la promesa de fer-me un joc de màgia. Te’n faré un d’aparició. Vine, pugem al segon pis del museu. Veus la meva orla de Medicina de la Universitat de Barcelona? Hi puc fer aparèixer el nom que vulguis. De debò? Podries fer aparèixer un avantpassat meu? Que hi hagués un Peruga en aquesta orla de l’any 1900 i que, un segle després, jo hagi escrit una novel·la amb tu de protagonista no seria màgia, seria un miracle. Es queda pensatiu una estona, s’arremanga, i diu: vaig a intentar-ho. Quin nom vols que li posi? Se m’acut Hipòcrates, però per un metge semblaria molt preparat. Li pots posar Hipólito? Sona prou bé: “Doctor Hipólito, al quiròfan!” D’acord! Hauré de col·locar-lo en un lateral de l’orla per no alterar les fotos i mantenir l’ordre alfabètic. És tot un repte. Abracadabra! Badabin Badaboom! Hipólito Peruga, apareix a l’orla de Medicina!
Ostres! Ja el veig! A la dreta! Genial, Pau Xavier! A més, posa que era natural d’un poble de la riba del Cinca i s’assembla una mica a mi. Com puc explicar-ho als lectors? Penja una foto a les xarxes socials, que són moda ara. Ho veurà tothom. O encara millor, digues que pugin a visitar l’exposició Abracadabra i que després passin pel museu. Pura màgia assegurada!

La pilota de rugbi

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

La pilota de rugbi

La pilota de rugbi

A l’Anton li agradaven tots els esports, però ja se sap que el futbol és l’esport rei. Es presentava el primer dia d’escola amb la pilota de pentàgons blancs i negres i l’esperança intacta que un dels capitans dels dos equips, que s’enfrontaven a l’hora del pati, el triaria per formar-ne part. Amb els pas dels dies, tornava a la realitat de cada curs: a tot estirar, es quedaria a la banqueta dels suplents. No sempre era mala fe per part dels companys, que alguns cops també, sinó que sabien que quan l’Anton xutava, la pilota sortia del seu peu amb una direcció imprevisible. Ell també se n’adonava. La perseguia com si li anés la vida, però quan era a punt de donar la puntada, la punyetera pilota feia un gir, sortia fora de banda o anava en direcció contrària a la porteria. Es desesperava. Molts cops s’absentava en un racó i no volia sortir a jugar. Havia provat altres esports, però tampoc tenia gaire traça. I, a més, ell volia jugar a futbol. Per què havia de renunciar a l’esport rei? Per què havia de ser diferent?

Si la pilota semblava tenir vida pròpia, no us podeu ni imaginar el que passava al seu cap. Les idees, els pensaments i les imatges anaven a la seva bola. Era com si hi tingués una colla de menairons entremaliats que no paraven quiets. Tot el dia amunt i avall, transportant records i sentiments. Li hauria anat bé oblidar-se de les experiències amargues i tristes, com intentem fer tothom, però aquells follets infatigables recercaven al fons de la cova i li posaven en primera plana. Havia de tornar a processar-les en un bucle interminable. Era esgotador. “Pareu! Pareu! Si us plau!”, els cridava amb les mans al cap, però els menairons vinga remenar-li les tarteres del cervell. L’única manera d’aturar-los, era posar-se a dormir.

A vegades ho feia en plena classe. Els mestres valoraven el seu esforç, però no entenien com li costava tant. Un dia ho encertava tot, perquè disposava d’una memòria excepcional, però altres ni responia, com si no hagués estat present. Sovint es pensaven que era pura ganduleria. “Però, Anton, si això ja ho hem estudiat, ja ho havies après! No t’esforces prou!” I ell, aleshores, feia com amb l’esport, es tancava i no volia sortir a aprendre. Per als pares tampoc era gens fàcil. De petit, caminava per la vorera enganxat a la paret o a la banda del carrer, a punt de xocar contra les reixes de les finestres o els fanals. Mai pel centre. Havien d’estar sempre atents perquè no prengués mal. Els familiars i els amics (fins i tot algun psicòleg) es pensaven que el protegien massa, que no l’estaven educant bé. Aquesta és una de les experiències més dures que han de suportar uns pares, que tothom es pensi que el que li passa al fill diferent és culpa seva.

És cert que des què l’Anton va iniciar els estudis de primària, ja fa molts anys, les coses han canviat al món de l’educació i a la societat en general. Hi ha més coneixement i sensibilitat per atendre els nens que tenen menairons al cap. En el fons, però, a tots ens costa molt entendre que no puguin caminar pel centre de la vorera. Quan llegiu aquestes línies, si coneixeu algun Anton, recordeu que la vida s’ha comportat de manera molt cabrona amb ell: en nàixer, el destí li va posar una pilota de rugbi als peus i, per sempre més, tothom voldrà que jugui al futbol.

Els camins de Kabul

Els camins de Kabul

Els camins de Kabul

facebook sharing button
twitter sharing button
linkedin sharing button
email sharing button
whatsapp sharing button

“Més tard vaig tenir ocasió de conèixer dones afganes, de les que porten xador i de les que no. Però també vaig poder veure nenes, ja que aquella mateixa tardor, el govern de Kabul va obrir la primera escola femenina i va contractar com a mestres unes quantes dones incansables, esposes dels professors del col·legi francès. Per saber com marxa la vida d’un poble, cal dirigir-se als joves. En ells no hi ha res deformat, no hi ha convenció que determini el que diuen ni costum que hagi esmussat la seva sensibilitat, no hi ha dependència ni condicionaments externs que els supeditin i encara exterioritzen amb naturalitat les aptituds i les ganes de viure. Les petites alumnes de Kabul eren criatures talentoses, despertes i receptives, sense res a envejar als nois, belles i amb uns ulls tan radiants que resultava difícil imaginar que aquelles figuretes primes i aquelles carones atentes i delicades quedarien un dia confinades a les ombres darrere dels murs de l’harem, al llòbrec captiveri del xador.
És possible que a Europa ens hàgim tornat escèptics davant de grans paraules com llibertat, responsabilitat, igualtat de drets i similars. Però n’hi ha prou  amb haver vist de prop la sorda servitud que converteix criatures de Déu en éssers tristos i temorosos perquè un s’alliberi, com d’un mal somni, del sentiment de desànim i torni a recobrar la sensatesa que ens exhorta a creure en les metes senzilles d’una existència humana digna i a comprometre’ns en el seu assoliment”.
Aquest text bellíssim, tristament actual, el va escriure l’Annemarie Schwarzenbach la tardor de 1939 a la ciutat de Kabul. Sovint torno als relats de la viatgera suïssa. A les descripcions captivadores que et transporten a territoris somiats; a la profunditat de les reflexions que et deixen amb el cor encongit. Era una persona turmentada; “l’àngel devastat” la va descriure Thomas Mann, però d’una lucidesa esfereïdora. En aquests dies foscos, per defensar-me de les notícies incomprensibles i doloroses que ens arriben de la capital afganesa, em refugio a les seves pàgines. Penso en el futur de les nenes afganeses i sento una pena profunda. Intento alliberar-me del sentiment de desànim, com l’Annemarie ens aconsella, però em resulta impossible. Malala Yousafzai feia una crida la setmana passada a la comunitat internacional: “Tindrem temps per debatre què va anar malament a la guerra a l’Afganistan, però en aquest moment crític hem d’escoltar les veus de les dones afganeses. Reclamen protecció, educació, llibertat i el futur que se’ls va prometre. No podem continuar decebent-les. No ens queda temps”.
A Kabul, l’Annemarie i l’Ella Maillart, la seva companya de viatge, es van separar. La primera va marxar en direcció nord, cap a les muntanyes estimades de l’Hindu Kush; l’Ella es va dirigir a l’Índia. Sembla que no va poder resistir veure com la seva amiga tornava a caure en l’addicció a les drogues i en la tendència a l’autodestrucció. Es trobarien uns mesos després a Bombai. Va ser l’últim cop perquè l’Annemarie va morir poc després.
Quan es dirigia a aquella darrera trobada, l’Annemarie es va aturar a descansar al pas fronterer de Khaybar, a les portes de l’Índia. El funcionaris anglesos de la duana, en trobar-la sola i cansada, li van fer una pregunta amb tota la flegma britànica: “D’on et porten els camins, forastera?” Ella va respondre: “De Pèrsia, del Turquestan, d’Afganistan… d’allà on tots els camins estan oberts i no porten enlloc”.