La Petita Història del Govern d’Andorra s’emmarca en els actes que se celebraran enguany per commemorar els quaranta anys del primer Govern d’Andorra, presidit per l’Òscar Ribas, que es va posar en marxa el 8 de gener de 1982. Va nàixer fruit de les ànsies de la societat, però no va resoldre la separació de poders, ni la sobirania en mans dels coprínceps (no es va aconseguir plenament fins a la Constitució del 1993). No era fàcil explicar als lectors joves (els de la Pilarín abracen totes les edats) aquest concepte d’una sobirania encara limitada. I aquí és on va aparèixer la seva extraordinària capacitat per mostrar de manera planera els conceptes complexos: va dibuixar els òrgans de poder del país prenent decisions, però en tots els casos a la porta de la sala hi ha un personatge que avisa d’allò que poden fer.
Segur que els nois entenen aquesta imatge: per molt que s’escarrassin, sempre apareix un adult a la porta de la seva cambra per dictar l’hora que han de tornar a casa. Almenys, fins que siguin sobirans.
A la portada del llibre apareix l’edifici de les columnes catedralícies de formigó que el Consell va encomanar a l’arquitecte tarragoní Josep Puig Torné. L’obra, emmarcada en el corrent anomenat brutalisme, va causar un gran impacte estètic i va guanyar-se el malnom del búnquer. Gràcies a les il·lustracions de la Pilarín s’ha convertit en un búnquer amable i familiar. A la contracoberta, vam decidir posar la planta baixa, on hi ha el Servei de Tràmits, que ha estat un dels llocs més freqüentat del país aquests quaranta anys. Vam evitar que hi aparegués l’edifici del Consell General per remarcar la separació de poders. La Pilarín, però, no va resistir la temptació de posar, entre la multitud de ciutadans, les dues síndiques.
Ella té un somni que us desvelo: presidir un Estat petit com el nostre i rebre els mandataris dels grans països del món cofada amb el barret de la sindicatura, al qual afegiria uns quants ornaments florals.
El dia de la presentació a la premsa, va pujar a Andorra i vam poder gaudir d’una conversa en directe que la pandèmia ens havia negat. Després dels actes, va portar un llibre signat a la Roser Duró, la dona de l’Òscar Ribas, amb qui l’uneix una gran amistat. Tot un detall que hauria agraït el protagonista de bona part dels esdeveniments que hem narrat, encara que ho va compartir amb molts ciutadans en el famós discurs pronunciat davant de l’Assemblea de l’ONU: “Perquè, avui, en assolir aquesta fita, Andorra obté els objectius de normalització o d’integració a la comunitat internacional, als quals moltes persones de la meva generació i jo mateix hem dedicat els millors anys de la nostra vida”.
Abans d’acomiadar-nos, regalo a la Pilarín una novel·la dedicada i ella un embotit boníssim de cal Cerilles de la Plana de Vic. Un cop més, en aquesta relació que espero que tingui continuïtat amb més projectes, he sortit guanyant.
No responses yet