Sergi Mas

Quan anem amb la Pilar a visitar el Sergi, es posen a recordar anècdotes del doctor Burgués, el pare de la Pilar, i jo m’acomodo en un racó, convertit en un gat feliç, a gaudir de l’escena. Un dia, ens explica el Sergi, van coincidir a la porta del col·legi Janer, on ell anava a pintar un mural o tallar una imatge per a la capella. El doctor en sortia després de visitar una monja octogenària que no es trobava gaire catòlica (aquest seria un joc de paraules dels que li agradaven al doctor!). Quan va arribar el moment de fer l’exploració mèdica, la mare es va negar a deixar que se li apropés un home amb intenció d’auscultar-la o de practicar-li qualsevol mena de tacte corporal. No hi va haver res a fer! El Sergi riu tot imaginant-se l’escena, amb els seus ullets murris. Sort que el doctor Burgués, convenen els dos, tenia santa paciència i molta saviesa i segur que va trobar la manera d’esbrinar els símptomes i aportar el remei perquè la mare recuperés la salut del cos i el trasbals de l’ànima.

Després parlem de les pel·lícules que el doctor filmava per escenaris del país que han desaparegut; de les marededeus romàniques originals i de les que el Sergi venia als turistes; dels llibres antics i dels que acaben de publicar els autors joves que segueix amb plaer. De la generositat i estima amb què sempre ens ha tractat quan li hem demanat una col·laboració. Parlem i riem molt, com ho fèiem al taller d’Aixovall, a sota de la parra o davant de Santa Filomena.

Si cada cop que el Sergi ens regala una reflexió, un pensament o una història, jo l’apuntés en una llibreta, tindria material per escriure un munt de relats i no hauria de patir gens per la gasiveria de les muses. M’agrada, però, escoltar-lo sense cap distracció, conscient que són moments irrepetibles. Algun cop pateixo perquè segur que oblidaré molts detalls de les converses, però aviat m’assossego. Som tants els amics i deixebles que passem per casa seva a la recerca de moments de felicitat i de píndoles de saviesa, que segur que entre tots conservem memòria completa.

Només vaig prendre notes un dia per mirar de resoldre el dilema que ell mateix ha anat alimentant quan se li demana si es considera més un artesà o un artista (i que sembla haver resolt definitivament considerant-se un simple obrer de les belles arts). Fa unes setmanes vaig penjar a les xarxes la foto de la ceràmica que, amb el seu fill Roger, em van fer per posar a la casa del poble: “Casa Juan el Pastor”. Jo li anava explicant que el pare va fer de pastor tota la vida, que tenia una gosa que es deia Rumba, que no li agradava fer servir el tirapeu per agafar les ovelles perquè podia lesionar-les, que es fabricava salers de canya amb la navalla… I mentre jo parlava, ell, amb un rosegó de llapis i un tros de paper, anava dibuixant com aquell qui no diu res. De sobte, a l’humil paper, va aparèixer el pare amb el sarró, la gossa i les ovelles. Tan present, tan viu, tan real com jo el recordava.

Així és com vaig solucionar el dilema: el nostre Sergi Mas, més enllà d’etiquetes i d’adjectius, és un creador capaç d’insuflar una ànima a la matèria inert sobre la que estigui treballant. És un creador en el sentit gairebé bíblic (aquí el Sergi es posarà a riure) que confereix bellesa i vida a tot allò que toca.

CATEGORIES:

Bondia

No responses yet

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Latest Comments

No hay comentarios que mostrar.