Després de mesos sense baixar al poble a causa de la pandèmia, el jardí s’havia convertit en una selva. Ens feia por endinsar-nos-hi perquè podia aparèixer alguna bèstia amazònica. Vam decidir anar fins a Sariñena a demanar ajut a una empresa de jardineria. Triaríem també un parell d’arbres joves per plantar-los. De camí al viver, ens vam oblidar totalment de la guerra i la conversa va girar entorn de les plantes i els arbres: quin creixeria més ràpid o quin altre ens oferiria més ombra a l’estiu. Quan ens vam adonar, vam quedar aclaparats per la culpa i la impotència. Vam pensar que, almenys, ens havíem d’aturar a Alcolea de Cinca a solidaritzar-nos amb la Marina.
La Marina Chepuzko és ucraïnesa. Fa temps que va arribar a l’Aragó, amb altres membres de la seva família, i fa també uns anys que regenta el bar del Centre de Dia dels jubilats d’Alcolea. De fet, la vam conèixer quan, algun cap de setmana, ens hi apropàvem a veure un partit del Barça (era un territori menys merengue que altres bars del poble). La Marina és una dona eixerida i pulcra que ens ha atès sempre amb una amabilitat exquisida. El divendres la vam trobar desconcertada i molt trista pel que està passant al seu país. Atenia amb paciència els parroquians que li reclamaven cafès i notícies dels familiars i coneguts. Voltava amunt i avall darrere el taulell. Li costava trobar els estris i objectes quotidians. «No sé on tinc el cap», va dir. Nosaltres sí que imaginàvem on el tenia. Ens va agrair la solidaritat i les paraules d’ànim. Li vaig demanar si li podia fer una foto amb la Uliana, la seva filla, que acabava de dinar i s’agafava unes postres. Va acceptar encantada si servia per posar el seu granet de sorra.
Quan vaig seure a la taula i vaig ampliar la foto per mostrar-la a la Pilar, vam quedar impressionats pels ulls de la Uliana: intensament blaus i innocents, d’una transparència d’aiguamarina. Ulls per riure, somiar, estimar i contemplar el futur amb esperança. Uns ulls com els de tantes dones i nenes d’Ucraïna que ens arriben amarats de llàgrimes, d’incredulitat i de por. És per això que em colpeixen de manera tan feridora les imatges: perquè mai aquests ulls haurien de contemplar les escenes esgarrifoses d’una guerra.