Loading...
Bondia

Els ulls de la Uliana

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

Els ulls de la Uliana

Els ulls de la Uliana

Divendres passat, fa tot just una setmana, encara que sembli que ha transcorregut una eternitat, vam baixar al poble per arranjar el jardí a les portes de la primavera. A la ràdio del cotxe sonaven les sirenes de la invasió d’Ucraïna per les tropes de Putin, un sàtrapa embogit. Les informacions eren preocupants i, amb el pas dels dies, no han fet més que empitjorar. Tantes negociacions i estratègies prèvies no havien servit de res. Els membres del Consell de Seguretat de l’ONU, presidit pel mateix país invasor, es van assabentar en directe dels fets consumats. Si no hi hagués una guerra pel mig, la situació seria còmica i donaria per a un argument de ficció. Dijous havíem vist les primeres imatges que arribaven del país envaït. Impactava la desesperació de la població civil mentre intentava refugiar-se o fugir de les bombes, sobretot les dones, els nens i la gent gran, que es converteixen en les víctimes més indefenses de les guerres. “Hi ha alguna cosa en les imatges que em colpeix de manera sagnant”, li vaig comentar a la Pilar, “i no sé com expressar-ho!”

Després de mesos sense baixar al poble a causa de la pandèmia, el jardí s’havia convertit en una selva. Ens feia por endinsar-nos-hi perquè podia aparèixer alguna bèstia amazònica. Vam decidir anar fins a Sariñena a demanar ajut a una empresa de jardineria. Triaríem també un parell d’arbres joves per plantar-los. De camí al viver, ens vam oblidar totalment de la guerra i la conversa va girar entorn de les plantes i els arbres: quin creixeria més ràpid o quin altre ens oferiria més ombra a l’estiu. Quan ens vam adonar, vam quedar aclaparats per la culpa i la impotència. Vam pensar que, almenys, ens havíem d’aturar a Alcolea de Cinca a solidaritzar-nos amb la Marina.
La Marina Chepuzko és ucraïnesa. Fa temps que va arribar a l’Aragó, amb altres membres de la seva família, i fa també uns anys que regenta el bar del Centre de Dia dels jubilats d’Alcolea. De fet, la vam conèixer quan, algun cap de setmana, ens hi apropàvem a veure un partit del Barça (era un territori menys merengue que altres bars del poble). La Marina és una dona eixerida i pulcra que ens ha atès sempre amb una amabilitat exquisida. El divendres la vam trobar desconcertada i molt trista pel que està passant al seu país. Atenia amb paciència els parroquians que li reclamaven cafès i notícies dels familiars i coneguts. Voltava amunt i avall darrere el taulell. Li costava trobar els estris i objectes quotidians. «No sé on tinc el cap», va dir. Nosaltres sí que imaginàvem on el tenia. Ens va agrair la solidaritat i les paraules d’ànim. Li vaig demanar si li podia fer una foto amb la Uliana, la seva filla, que acabava de dinar i s’agafava unes postres. Va acceptar encantada si servia per posar el seu granet de sorra.
Quan vaig seure a la taula i vaig ampliar la foto per mostrar-la a la Pilar, vam quedar impressionats pels ulls de la Uliana: intensament blaus i innocents, d’una transparència d’aiguamarina. Ulls per riure, somiar, estimar i contemplar el futur amb esperança. Uns ulls com els de tantes dones i nenes d’Ucraïna que ens arriben amarats de llàgrimes, d’incredulitat i de por. És per això que em colpeixen de manera tan feridora les imatges: perquè mai aquests ulls haurien de contemplar les escenes esgarrifoses d’una guerra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *