Si la pilota semblava tenir vida pròpia, no us podeu ni imaginar el que passava al seu cap. Les idees, els pensaments i les imatges anaven a la seva bola. Era com si hi tingués una colla de menairons entremaliats que no paraven quiets. Tot el dia amunt i avall, transportant records i sentiments. Li hauria anat bé oblidar-se de les experiències amargues i tristes, com intentem fer tothom, però aquells follets infatigables recercaven al fons de la cova i li posaven en primera plana. Havia de tornar a processar-les en un bucle interminable. Era esgotador. “Pareu! Pareu! Si us plau!”, els cridava amb les mans al cap, però els menairons vinga remenar-li les tarteres del cervell. L’única manera d’aturar-los, era posar-se a dormir.

A vegades ho feia en plena classe. Els mestres valoraven el seu esforç, però no entenien com li costava tant. Un dia ho encertava tot, perquè disposava d’una memòria excepcional, però altres ni responia, com si no hagués estat present. Sovint es pensaven que era pura ganduleria. “Però, Anton, si això ja ho hem estudiat, ja ho havies après! No t’esforces prou!” I ell, aleshores, feia com amb l’esport, es tancava i no volia sortir a aprendre. Per als pares tampoc era gens fàcil. De petit, caminava per la vorera enganxat a la paret o a la banda del carrer, a punt de xocar contra les reixes de les finestres o els fanals. Mai pel centre. Havien d’estar sempre atents perquè no prengués mal. Els familiars i els amics (fins i tot algun psicòleg) es pensaven que el protegien massa, que no l’estaven educant bé. Aquesta és una de les experiències més dures que han de suportar uns pares, que tothom es pensi que el que li passa al fill diferent és culpa seva.

És cert que des què l’Anton va iniciar els estudis de primària, ja fa molts anys, les coses han canviat al món de l’educació i a la societat en general. Hi ha més coneixement i sensibilitat per atendre els nens que tenen menairons al cap. En el fons, però, a tots ens costa molt entendre que no puguin caminar pel centre de la vorera. Quan llegiu aquestes línies, si coneixeu algun Anton, recordeu que la vida s’ha comportat de manera molt cabrona amb ell: en nàixer, el destí li va posar una pilota de rugbi als peus i, per sempre més, tothom voldrà que jugui al futbol.