Hi ha en marxa o en preparació grans projectes urbanístics a diferents parròquies i a totes les cotes. Són urbanitzacions d’habitatges o de serveis, el telefèric recurrent de Carroi, un parell de ponts tibetans per les valls de Canillo… I la cirereta: un aeroport al Grau Roig. El debat és ben viu. D’una banda, els que defensen que ja no es pot consumir més territori ni posar més ferro a les muntanyes; i de l’altra, els que pensen que no podem tornar a conrear trumfes (?), que l’economia exigeix invertir per no quedar-nos aturats, o que és l’única manera de tenir sobirania plena (?).
M’he posicionat sempre de manera molt clara i ferma. Tenim un gran recurs, una gallina que ens ha post i ens podria seguir ponent molts ous. Suficients per gestionar una economia equilibrada (evito la paraula sostenible perquè ja està molt potinejada). La gallina dels ous (no cal que siguin d’or) a Andorra es diu: natura, cultura i mite. M’agrada afegir aquest darrer component perquè crec que és menys visible però no menys important. Dir Andorra ha estat per a molta gent d’arreu nomenar un lloc gairebé màgic. Un territori que va servir de refugi, d’espai de llibertat en moments difícils, de primera escapada a l’estranger, de botiga per a fer les compres dels productes somiats… Un lloc especial i diferent al qual sempre es volia tornar. Això ha estat impagable.
El valor d’aquests recursos s’ha disparat amb la pandèmia. No és cert que la crisi actual hagi posat en evidència les nostres debilitats (una altra cosa és que hagi fet molt mal en tots els sentits); ben al contrari, al meu entendre ha deixat ben patents quines són les nostres fortaleses. Hi haurà durant molt temps una gran demanda d’espais naturals ben gestionats i amb poques intervencions antròpiques; un consum de propostes culturals en el sentit més ampli, des del patrimoni arquitectònic, la música i les lletres a la gastronomia; es buscaran com béns preuadíssims la tranquil·litat i la seguretat.
Tot això ja ho tenim i ho continuarem tenint si complim una regla bàsica que, com li vaig sentir explicar algun cop al professor Martí Boada, qualsevol àvia sensata d’una casa de pagès aconsellaria als seus descendents: si voleu tenir ous, no poseu mai, però mai, la gallina a la cassola. El problema és que hi ha gent en aquest país que fa temps que no es conforma amb una truitada d’ous, que vol prendre caldo cada dia o que frisa per vendre la gallina al mercat per fer diners. Pot passar que ens quedem sense ous i sense gallina.