David Gálvez

Escriptor

Dc., 01/03/2017

Joan Peruga, articulista

Autor: Il·lustració: Jordi Casamajor

El proppassat 16 de febrer al vespre vaig assistir a la trobada que va organitzar l’Associació d’Escriptors del Principat d’Andorra a La Llacuna per cedir la paraula a Joan Peruga. Una vintena llarga de persones molt interessades en l’obra de ficció del Joan vam compartir una taula en què reposaven els llibres que Peruga ha anat creant en una trajectòria ja llarga i molt sòlida de la qual no podré parlar-vos en detall en un espai tan reduït com aquest. Potser no caldrà. Altres vindran i us parlaran més a bastament del darrer llibre del Joan, Alcanadre, i de l’homenatge que ret a les arrels, al poble, als progenitors, a la vida senzilla, a l’amor i l’amistat adolescent, a la superació i a la memòria personals. I el mateix faran, i us els menciono de recules, amb El museu de l’elefant, La república invisible o Últim estiu a Ordino.

Personalment, el que més em va interessar de la xerrada –com a amic i lector del Joan, però sobretot com a escriptor– va ser la manera com va estructurar la presentació. Primer, perquè va categoritzar la seva obra articulística com a obra de ficció. Després, perquè no només va posar la seva producció periodística al capdavant de la presentació, sinó que li va dedicar proporcionalment més temps que a qualsevol de les seves novel·les, potser el més conegut i reconegut pel públic.

Darrere d’aquest mètode hi ha un angle de visió i un convenciment: tot el que es publica és potencialment igual d’important i transcendent, cap peça per menor que pugui semblar és irrellevant per l’autor de debò. La columna que publicaràs demà pot arribar a un munt de gent, entre els quals potser agradarà enormement a un grup reduït i fins i tot suposarà un missatge personal important per a algun lector concret. És amb aquesta idea en ment que cal escriure, amb aquest grau d’exigència: que el text pugui esdevenir un missatge interpersonal dins d’una ampolla que es llença al mar mediàtic. I aquest missatge ha de poder arribar amb l’exigència i la claredat que cal posar en els afers importants. Un dia, la columna farà somriure algú i propiciarà que enceti el dia amb millor peu. Un altre, suposarà una reflexió sobre un tema només aparentment secundari o l’explicació d’un fet potencialment desconegut del gran públic. Encara un altre dia, la pretesa columna acabarà explicant un tros de vida –ficcional o no– i es replegarà sobre si mateixa com el relat perfecte i circular que tot escriptor mira de rescatar del pou de les paraules.

Em poso el barret de docent per fornir-vos un resum de la presentació que m’agradaria fer-vos arribar: la importància de l’homenatge als inicis literaris propis, el rigor extrem requerit per publicar una columna setmanal –part medul·lar d’una obra completa– que ha de poder suportar el pas del temps i la noció del text periodístic concebut com a literatura ficcional. Peruga dixit, si fa no fa.