Agraïment en parella

Agraïment en parella

dv., 03/05/2024

Els amics i coneguts sabeu que, els darrers anys, quan un de nosaltres (la Pilar i un servidor) apareix en un acte públic, l’altre no és gaire lluny. Per voluntat pròpia, o obligats per les circumstàncies, anem sempre en parella, com si fóssim Bonnie&Clyde, Tom i Gerri o Fiter i Rossell. Rebre el premi Àgora Cultural de manera conjunta ens va fer molta il·lusió. Vam iniciar aquesta singladura un llunyà mes d’octubre de l’any 1984. Ens havíem conegut ballant a les festes del Roser i, què voleu, aquella nit a Ordino ens va marcar de manera indeleble: molta gent es pensa que vivim a la parròquia –a la qual cosa ha contribuït la tossuderia del Joan d’escriure novel·les sobre la família d’Areny-Plandolit– i hem entès sempre les manifestacions culturals com activitats festives que ens han de fer més feliços. 

A partir d’aquella data, hem portat al món, a més d’un fill, algunes criatures literàries fruit d’una complicitat permanent. Quan el Joan havia de fer localitzacions per trobar escenaris per a les seves novel·les, hi viatjàvem tota la família. Si la Sumpta va morir a Puigcerdà en comptes de fer-ho a Ripoll –a aquestes alçades de la pel·lícula ja no fem un espòiler– va ser perquè la Pilar és una enamorada de la capital de la Cerdanya. En un altre moment, quan la Pilar va ampliar les seccions de la revista Ex-Libris Casa Bauró, el Joan es va oferir voluntari per escriure un article sobre Artur Osona. Per cert, la passió pels llibres antics i per les històries dels viatgers i els excursionistes que van descobrir (o inventar) Andorrà va acabar sent tan compartida que ja no sabem qui la va encomanar a qui.  

Si quan el vent bufa de popa la cultura ens fa la vida més divertida i confortable, en els moments dels temporals i les galernes es converteix en una taula de salvació que ens permet sobreviure als naufragis. En aquest sentit, com també sabeu, nosaltres tenim una experiència llarga i dura perquè hem passat molts dies dels darrers anys a les consultes dels metges i les sales d’espera dels hospitals. Sense els llibres, sense la música, sense l’humor… no estaríem avui escrivint aquestes línies. 

Gràcies, Roser Suñé, per les teves paraules de presentació. La nostra amistat es va forjar en experiències compartides per educar els joves d’una manera interessant i amena. Ara que lectura i plaer semblen termes contraposats, voldríem recordar que els romans feien servir el mateix mot ludus per designar l’escola i el joc. Una amistat que es va fer més estreta amb aquell projecte fantàstic i coral que va ser el col·lectiu Portella. Ens ho vam passar molt bé. Per cert, la Pilar agraeix als portellans l’empenta per publicar a la revista Portella els primers relats, amb els que va fer el salt a la ficció. El nostre fill, en canvi, recorda que quan ens reuníem tots plegats al menjador de casa per preparar els continguts de la revista, ell en fugia al crit: “Que venen els escriptors!”

Ens afegim a la demanda que la Meritxell Rabadà, presidenta de l’Esbart  Valls del Nord, va fer a les institucions perquè donin suport a la cultura popular i a les associacions que de manera generosa la fan possible. Al nostre entendre la cultura només té sentit si és popular i si els beneficis que proporciona, ja siguin festius o balsàmics, arriben a tots els ciutadans del país.

[Aquest text el vam escriure amb la Pilar per al número 36 de la revista Àgora].

La figuera de Labordeta

dj., 28/03/2024

El dilluns 11 de març vam arribar al poble a mig matí. Ens havíem aturat pel camí a comprar una figuera de coll de dama negra per plantar-la al corral-jardí. Vam deixar Andorra amb els carrers nevats i un fred intens. Per l’autovia en direcció a Montsó, contemplades des de la llunyania, les muntanyes del Pirineu eren una muralla blanca que impressionava. En arribar al poble, un cerç inclement espantava els núvols i impedia a les cigonyes, convertides en sagetes de ballesta, avançar en direcció als camps de sembrat. No vam tenir més remei que amagar-nos dins de casa i aplaçar la plantada de l’arbre. A mi les figues no m’agraden gaire perquè, quan era un nen, m’enviaven pels encontorns del poble a collir les que havien caigut al terra per afegir-les al pinso del porc. Una tàpia de corral sense una figuera, però, sembla nua i desprotegida. 
Al vespre, atemorits pel brum del vent a la teulada, vam engegar el televisor. Tots els programes recordaven que un 11 de març de fa vint anys es va produir el pitjor atemptat a Espanya, amb cent noranta-tres morts i més de mil ferits. Aquells fets van marcar la vida de moltíssima gent. Els testimonis es negaven a oblidar les persones estimades. La memòria actuava com un bàlsam que transformava el dolor en tristesa, però la mentida que, per interessos espuris, van intentar imposar els governants, dividia les associacions de víctimes i ho tornava a embrutar tot. A penes unes hores abans, la fundació de l’expresident Aznar havia fet unes declaracions que alimentaven de nou aquella mentida i donaven ales a les teories de la conspiració.         
A les deu de la nit, a Aragón Televisión van emetre el documental Labordeta, un hombre sin más. M’hauria agradat haver coincidit més amb ell: vaig assistir a alguns recitals, vam compartir un cafè i una conversa impagable a casa d’una bona amiga i he llegit pràcticament tot el que va escriure (també la poesia del seu germà Miguel). El fil conductor del documental és un diari que Juana de Grandes, la seva dona, forta i valenta, va descobrir fa uns anys. Al quadern, José Antonio va deixar constància dels dubtes i angoixes personals i de la malenconia que li produïen totes les injustícies. A ella, la pel·lícula li ha servit per tancar el cercle perfecte d’una vida compartida. “Estic en pau”, diu al final.
Durant els anys que Labordeta va ser al Congrés dels Diputats, el president Aznar no li va dirigir mai la paraula o el va mirar mentre parlava a la tribuna, ni de cua d’ull. Sí que ho van fer els brètols de la dreta que l’escridassaven i l’insultaven fins que els va enviar ¡a la mierda! Veure la pel·lícula després de les notícies de l’aniversari de l’11-M va ser molt il·lustrador sobre l’actuació política i la naturalesa dels dos homes. El primer, Aznar, narcisista, mentider i indigne. El segon, Labordeta, humil, lluitador i compromès amb la veritat i la justícia. 
L’endemà el cerç havia amainat. Em vaig llevar amb la determinació ferma de plantar l’arbre a tocar de la tàpia del fons del corral, on s’havia encimbellat un gall per despertar-nos, i batejar-lo amb el nom de La figuera de Labordeta. Espero que arreli en aquesta terra que ell descrivia com aspra i dura, però capaç de donar bons fruits. Les primeres figues ens les menjarem a la salut de tots aquells que van lluitar (i lluiten encara) per un món més digne.

Nou pas per impremta

Bon dia, Buenos días.

Setena edició, o, per ser més exactes, setè pas per impremta entre diferents edicions i reimpressions. Gràcies lectors. Gràcies amics.

A la vostra llibreria, a la distribuïdora Altaïr de BCN i a

Joan Peruga·booksonline-V31.