Potser hauria de callar. Guardar el secret. No voldria espatllar les vostres expectatives. Sé que alguns hi teniu dipositades moltes esperances (uf! m’ha quedat una frase de pare prior, deu ser influència de l’ambient carregat de missals, mossens i mares superiores). Us poso en antecedents. Sempre he dit que fer de professor va ser un privilegi. Una cosa, però, no m’agradava de la professió de docent: l’obligació de planificar a llarg termini. Encara no s’havia acabat el curs, ja et donaven els horaris per al següent i calia preparar calendaris de classes i d’exàmens amb mesos d’antelació. El fet d’estar tan pendent del rellotge, de les setmanes i dels trimestres feia, almenys m’ho semblava, que la vida s’escolés amb una velocitat uniformement accelerada. Passaven els cursos, les generacions d’alumnes marxaven a la universitat i un dia, sense adonar-te’n, te’ls trobaves de companys a la sala de professors o al capdavant d’un ministeri. Vaig provar diferents estratagemes per intentar alentir la marxa del temps. A partir dels 45, per exemple, vaig decidir no celebrar l’aniversari. Ningú sabia quan feia anys. Sí, ja ho sé, és l’enginyosa tàctica de l’estruç carallot que es perd bons àpats i alguns regals.

Per fi va arribar el dia. Ja no havia de tornar al col·le. Vaig amagar els rellotges i vaig llençar a la paperera les agendes i els calendaris. A partir de llavors la meva vida es regiria per la roda de les estacions, els cicles lunars i el calendari asteca, que té els anys de vint mesos i tot això que tens guanyat. Podria llegir els clàssics, aprendre a tocar la guitarra elèctrica i escriure la novel·la que em faria pujar al mont Parnàs. El temps esdevindria infinit. Recuperaria l’elasticitat perduda. Tornarien aquells estius de la infantesa, quan en un sol dia hi podies encabir mil aventures i encara et sobrava temps per avorrir-te. Ai! Malgrat tots els meus esforços…, no ha estat així. Lamento molt fer un espòiler, però tampoc ho serà quan vosaltres hi arribeu. Hi ha massa inèrcia i el terreny fa baixada. No ets tu qui va als comandaments de la locomotora, hi va el Groucho Marx: més fusta! Porteu més fusta! És la guerra! Ja no hi ha manera d’aturar-la. La batalla està perduda. Enguany, deprimit, havia decidit amagar de nou la data i no celebrar l’aniversari. Ahir, però, en engegar l’ordinador, una bona colla d’amics m’oferien, de bon matí, frases de felicitació, pastissos i espelmes. Macàsum el Facebook!, va ser la primera reacció. A mesura que arribaven més missatges, m’anava canviant l’ànim i, cap al vespre, estava tan consolat que ja havia decidit que la guitarra millor que la toqués el Mark Knopffler, que hi té molta traça, i que si no pujava mai al mont Parnàs sempre em quedaria el Casamanya. Fet i fet, és una sort anar fent anys, tenir amics i poder celebrar-ho amb un bon llibre i una copa de vi (i sense anar al col·le!). Gràcies, amics!