Peruga, la literatura ‘slow’, per Roser Porta

Peruga ha aconseguit l’èxit literari amb tres novel·les sobre Andorra: Últim estiu a Ordino –la més popular–, La república invisible (quan es reeditarà?), una interessant visió de la transformació del país que continua i s’intensifica a El museu de l’elefant, una novel·la sobre la lluita entre els ideals i la realitat, entre la utopia i la supervivència, publicitada com una obra centrada en Pau Xavier d’Areny-Plandolit, però que, en realitat, és la història d’un anarquista aragonès, un tal Mariano, que Peruga va identificar amb un oncle seu, amb l’univers dels seus orígens a Osca.

I ara que s’ha jubilat com a professor i ja no es dedica a Ho Chi Minh (“Ens crèiem Messi quan érem joves i hem acabat jugant en camps de tercera i encara plens de forats”, va dir en el se discurs de comiat), Peruga ha decidit tornar als seus orígens, a la infantesa en aquells camps de Santalecina i també a l’adolescència, els seus anys al seminari de Lleida, la porta a l’educació que aquell pastor va decidir obrir per al seu fill.

“Alcanadre ve de l’àrab Al-Kenatar, ‘el riu amb molts ponts’. El pont és el contrari del mur i, ara que estan de moda els murs, jo reivindico els ponts”, Peruga dixit en una presentació a La Llacuna on es va poder comprovar un cop més com n’és d’estimat aquest home. I així tenim Alcanadre, una novel·la tranquil·la, íntima, pacient com aquell pare –literatura slow si ens posem moderns–. El lector no hi trobarà un ritme trepidant sinó una cadena d’anècdotes, de converses, de col·leccions d’ablatius absoluts, de tardes de cinema, de capellans que fan voleiar la sotana mentre caminen per llargs passadissos del seminari fosc i de petits episodis sobre l’amor, l’amistat, la llibertat, sobre la vida en definitiva.

Alcanadre, autobiogràfica, personal, íntima, sorgeix de la felicitat tranquil·la d’aquell pastor i d’una mare “experta a elaborar metàfores involuntàries”, d’unes cartes guardades en una capsa per conservar llavors de tomàquets i que acaben convertides en particulars “magdalenes proustianes”. Tot i la diferència del tema hi retrobem l’estil Peruga de les novel·les andorranes, aquella manera de mirar el món des d’una fina ironia, amb aquell somriure sota el nas: “No era valent. Tenia una evident manca de repris”, diu el jove protagonista en autodefinir-se amb aquell esperit crític però també amb molta compassió –i comprensió– per al gènere humà que juga en el camp ple de forats.