Una literatura que batega des dels Pirineus
La Setmana ha celebrat el Matí de la Literatura Andorrana, en què editors i autors han presentat les principals novetats editorials del Principat
29/09/2025
Els Pirineus inciten a la literatura. Les seves valls, rius i boscos guarden històries que demanen ser escrites. Són terres de misteri, de paisatges majestuosos i de llegendes que travessen generacions. No és d’estranyar que la producció literària andorrana, malgrat la seva petita extensió demogràfica, tingui una vitalitat pròpia: una literatura arrelada a la terra que enguany aporta gairebé unes dues-centes publicacions. Una força creativa que, Mònica Bonell, ministra de Cultura, Joventut i Esports del Principat d’Andorra, agraeix que pugui trobar el seu racó a La Setmana.
Així obre el Matí de la Literatura Andorrana, un acte dedicat a descobrir les principals i més destacades novetats de la literatura del Principat. Una literatura ja reforçada recentment a Organyà i que, avui, reunirà autors i editors per explicar les seves obres en primera persona. Segons Bonell, un petit tast ric i variat, un mosaic que va des de la recerca històrica fins a la narrativa contemporània, passant per la memòria, el relat i el teatre. La ministra també ha volgut subratllar el paper cabdal de la llengua catalana en aquest procés creatiu: “Fem molt incís en la llengua catalana; és molt més que el llegat cultural que hem rebut dels pares i dels padrins. És una llengua de cohesió i de futur. Cada llibre en català, la llengua que tenim en comú, permet expressar tots els mons possibles”.
En els darrers anys, els Pirineus s’han consolidat com un espai literari amb veu pròpia, capaç de generar i projectar una cultura escrita que traspassa fronteres. Però per cohesionar i donar sentit a aquest ecosistema creatiu calen xarxes sòlides i dinàmiques, un centre que mantingui un pols creatiu viu. L’escriptora i membre de l’Associació del Llibre del Pirineu, Montse Milán, pren el micròfon en representació d’Isidre Domenjó, president de l’entitat, que no ha pogut assistir a l’acte. Milán subratlla el paper de l’Associació com a motor de visibilització i promoció de la literatura pirinenca: un cor que batega al centre d’una comunitat viva, on editors, escriptors, llibreters, bibliotecaris i lectors conflueixen per mantenir una producció literària potent, malgrat la petita demografia del Principat. Aquest teixit d’agents ha trobat en la Fira del Llibre del Pirineu d’Organyà un espai privilegiat de coneixença i intercanvi. “A principis del segle XX ja s’escrivia sobre els Pirineus”, recorda Milán, “però els qui ho feien eren sobretot visitants, viatgers de pas captivats per la bellesa dels paisatges, els costums, les tradicions i les llegendes”. Avui, en canvi, el Pirineu és escenari i origen d’obres literàries que es gesten des del territori mateix, amb prop d’una cinquantena de llibres publicats cada any: “Avui traslladem tot allò que ve de dalt fins aquí”, conclou Milán. “Dins de cadascun dels llibres que presentarem hi ha un granet de l’essència del Pirineu, una essència que des de l’Associació volem preservar i projectar cap al futur”.
Primera personaLlegir des de les alturesIker Mons
Aquesta mateixa essència es fa palpable des del primer bloc del matí, dedicat a la literatura de l’art dels Pirineus. La periodista Noemí Rodríguez, conductora de les converses amb els autors i editors, obre la sessió presentant la historiadora de l’art Montserrat Pagès i el seu La pintura mural romànica a l’Alt Urgell i Cerdanya (Edicions Salòria), un estudi que explora la pintura mural romànica d’aquestes dues comarques pirinenques. “Només ens ha arribat una petita part de les pintures, però són essencials”, recorda Pagès. Conservadora durant molts anys al MNAC, l’autora defensa la pintura romànica com a símbol d’identitat i d’història que cal preservar. El seu treball ofereix una mirada rigorosa, però entenedora, pensada tant per al lector especialitzat com per a qui s’hi acosta per primer cop: “Això és el que vull. Si el lector no ho entén, no té sentit publicar. Els especialistes ja tenen els seus articles”, diu.
En la mateixa línia de divulgació, Jordi Casamajor publica Consideracions sobre l’art rupestre i popular (Marinada Edicions), presentat per l’editor Joan Ramon Marina. Casamajor, investigador i divulgador de l’art rupestre i del patrimoni megalític dels Pirineus, recull en aquest volum trenta anys de descobertes i recerques al Pirineu. Marina atribueix el projecte a l’energia del seu autor: “És l’eufòria, l’entusiasme dels autors, la que fa que l’editor s’hi sumi.” L’editor en destaca també la qualitat dels dibuixos i les fotografies, que busquen el detall i la complicitat amb el lector. Una obra accessible i escrita per a tothom que, segons l’editor, guanyarà valor amb el pas del temps com a testimoni de preservació del patrimoni pirinenc.
Després d’aquest viatge pel patrimoni artístic, el programa s’endinsa en una recerca sorprenent: la minuciosa investigació del periodista Jorge Cebrián, autor de L’estafador que va ser rei (Anem Editors). El llibre reconstrueix la història real de Boris Skossyreff, un aristòcrata rus que el 1934 va arribar a proclamar-se rei d’Andorra gràcies únicament a la seva astúcia i carisma. Ferm defensor d’aquesta identitat inventada, Skossyreff va desplegar una campanya mediàtica que, durant el segle XX, va fer córrer el seu nom per llocs tan distants com l’Argentina, Chicago o diverses capitals europees. Cebrián ha dedicat deu anys a estudiar aquest personatge insòlit, capaç de parlar vint-i-dos idiomes i de morir encara presentant-se com un rei a l’exili: “Per enfrontar-se a la vida d’un estafador, saps que no et pots refiar del seu relat: has de buscar fonts més sòlides, arxius policials, serveis secrets, documents oficials de viatge”, explica. Després d’haver-li dedicat un documental que evita tant la idealització com la caricatura, L’estafador que va ser rei recull tot el material que no hi va tenir cabuda i aporta noves dades i matisos.
CríticaDurant la conversa, Noemí Rodríguez li pregunta com seria Skossyreff avui. La resposta sembla arribar en forma d’aparició: entre el públic, l’actor Manel Piñero, que li dona vida al documental, irromp amb pantalons de vellut, barretina i a la recerca del seu inseparable monocle. Amb la mateixa actitud estrambòtica i ambició desmesurada del personatge, pregunta: “Que saben on para el Palau de la Generalitat? Per proclamar-me rei!”. El fals monarca tampoc no es mostra gaire d’acord amb l’adjectiu que Cebrián li reserva al títol. I, com si el destí volgués afegir-hi un punt d’ironia, en aquell mateix moment passa pel costat de l’escenari Salvador Illa, envoltat de càmeres i acompanyants. Boris, des de la seva improvisada cort, no deixa escapar l’ocasió: “Ens veiem al Palau, President!”. Illa, però, segueix el seu camí sense ni tan sols girar el cap, com si topar-se amb reis apòcrifs fos només una altra rutina del folklore polític del dia.
Si la novel·la de Cebrián ha necessitat deu anys per veure la llum, Sentinella (Editorial Andorra), de Joan Peruga, s’ha anat gestant al llarg de vint-i-cinc. L’autor admet que hi ha abocat la seva pròpia història, tot i cobrir-la amb un lleuger vel de ficció. La novel·la dona veu a aquelles persones que cuiden (sovint invisibles) i posa el focus en la solitud, el sacrifici i la renúncia que implica assumir totes aquestes cures d’algú que estimes: “Molta gent ha passat per l’experiència de cuidar. Posem el focus en els triomfadors, però realment el món funciona gràcies als cuidadors”. Sentinella és la veritat i experiència de Peruga, però filtrada per l’emoció. El centre no són els fets, sinó el que sent aquell que té la responsabilitat de cuidar. És, en paraules de l’autor, “un llibre d’amor, d’un amor que ha de ser constant, treballat, tossut”. Amb un humor necessari (“en defensa pròpia”, puntualitza Peruga), la novel·la dialoga amb Flaixos de llum blanca (Editorial Andorra), de Pilar Burgués, esposa de Peruga, que narra les mateixes vivències, però des de la malaltia.
De la ficció mesurada de Joan Peruga, entrem al cinquè bloc, dedicat plenament a la narrativa breu, amb dues obres de relats i contes. D’una banda, Enric Gomà presenta Un centaure a la Rambla (Editorial Medusa), una recuperació dels contes de Ramón Reventós sobre la societat barcelonina de principis del segle XX. El projecte neix arran d’un missatge a X i pren forma quan Gomà, responsable de l’antologia i del pròleg, decideix recuperar l’obra publicada el 1953 i ampliar-la amb altres relats apareguts a les revistes de l’època i que no van aparèixer a la primera edició, alguns per la censura franquista. L’editor de Medusa s’hi afegeix i el resultat és un volum ple d’humor i imaginació que retorna Reventós als lectors actuals: “En el fons, no cal recuperar-ho tot a la literatura. Hem de recuperar poques coses, per no marejar els lectors”, adverteix Gomà.
També des de la idea de recuperació, però en aquest cas íntima i vital, Laura Tomàs presenta Matermorfosis (Editorial Medusa), un recull de relats fantàstics que parteixen de l’experiència de la maternitat. El llibre explora les ferides, els reptes i les transformacions físiques i psicològiques que travessa una mare, i ho fa amb l’escriptura sensorial i oberta al joc que ofereix la fantasia. Una obra completament basada en les emocions i la fisicalitat de l’experiència vital de la maternitat. Un procés transformador com una metamorfosi: “La metamorfosi em fascina. Les erugues s’emboliquen en un capoll, es desfan, es converteixen en una sopa, i d’aquesta sopa surt una altra cosa. Però continuen sent les mateixes. Cap de nosaltres som la mateixa persona. No som qui érem fa deu anys, cinc, o fins i tot l’any passat”, reflexiona l’autora.
CríticaNoemí Rodríguez obre el penúltim bloc del matí compartint un pensament inquietant: “El Pirineu és el lloc perfecte per cometre crims”. I, de fet, sembla que molts autors han donat ales als seus relats més foscos en aquestes muntanyes. Nil Forcada aporta la seva primera incursió en el gènere amb Tolls (Pagès Editors), una novel·la negra ambientada a Andorra que desplega tots els ingredients clàssics del gènere: assassinats, una investigadora carismàtica, secrets i enganys. Malgrat ser el seu debut en el gènere, el llibre es va endur el premi Fiter i Rosell 2024. “És d’aquesta gent que fa una mica de ràbia: es presenta amb la seva primera novel·la negra i el guanya”, bromeja Rodríguez. Forcada, per la seva banda, es mostra més honest i confessa que Tolls neix de la necessitat de “pagar-se el pis” i d’una aposta després d’unes copes de més. El resultat, però, és una novel·la d’un fort caràcter cinematogràfic, escrita amb una mirada que capta imatges i personatges imperfectes, d’aquells que connecten directament amb el lector.
També des d’una mirada fosca, Jordi Corominas i Llorenç Planes publiquen El cantó fosc del Cadí (Edicions Salòria), una obra que combina crònica negra, ficció i paisatge per endinsar-se en els enigmes de la serra del Cadí i el seu imaginari més fosc. El llibre fa, a més, un esforç de visibilització del parlar, l’etimologia i la cultura pirinenca. Segona part de la novel·la Morir a cavall dels vents (Andorra Editorial), el llibre es mou en un territori entre la certesa i la incertesa. Planes explica: “El nostre llibre es dirigeix a la falsa realitat. Cal deixar-se enganyar, buscar aquella debilitat fabulosa que tenim per la faula”. Al final, l’assassinada (una empresària catalana independentista) acaba quedant en un segon pla: el veritable motor de la història és el viatge, farcit de mites, llegendes i cultura andorrana, que esdevé un recorregut complex i ple d’influències. Els dos autors, a més, s’inspiren en amics comuns i els inclouen dins la trama, fent-los fer coses inimaginables. “Més que un llibre, una trapelleria”, resumeix Rodríguez.
La proposta de Francesc Xavier Ambròs amb El fil de la vida (Llamps i Trons) es desplega des d’una mirada molt més interior. Guardonat amb el Premi Carles Borromeu de contes i narracions MoraBanc 2024, el llibre reuneix una col·lecció de relats que orbiten al voltant de la fragilitat de l’existència. Ambròs revisa els seus contes i n’hi afegeix dos de nous que tanquen el volum amb una estructura circular: “Els contes, des d’una banda dramàtica, et posen un mirall al davant que et porta a qüestionar què estàs fent i com aprofites la teva vida”, explica l’autor. Des d’aquest existencialisme, Ambròs articula tretze relats amb una coherència interna que els enllaça i que explora, des de mirades diferents, alguns dels grans temes universals de la condició humana.
El sol del migdia ja escalfa quan conclou l’acte l’autora Fabiola Sofia Masegosa, que presenta una lectura dramatitzada d’Un any de la nostra vida (Editorial Masegosa), de Xavi Fernàndez, representada pels actors Pere Tomàs i Elena Santiago. L’obra teatral, ambientada el 1943, explora el paper d’Andorra com a territori de pas i refugi entre dues dictadures durant la Segona Guerra Mundial. “Aquest llibre és testimoni de Fernàndez. Ens hem reunit per fer-li un lloc a l’escenari de la memòria i del present”, apunta Masegosa, “perquè el teatre, com la vida, només existeix quan algú l’escolta, quan algú el respira”.
Quan Pere Tomàs i Elena Santiago culminen la seva representació, se sent aquesta vida literària que vaticinava Masegosa. Una vida feta de memòria, de cultura i de llengua, de tradicions i de muntanyes. La vitalitat serena però obstinada d’una literatura andorrana que respira i persisteix: una literatura que batega des dels Pirineus.
No responses yet