Vam quedar que baixaria a mig matí. El plat requeria un temps pausat de preparació, igual que les ferides profundes per cicatritzar. Darrere de la casa tenia l’hort. La vegetació de l’illa era tan escassa que sorprenia trobar un color que no fos el blau. Les mates raquítiques de les hortalisses s’obrien pas i mostraven orgulloses els fruits verds, vermells i morats. Em va recordar els ingredients: patates, tomàquets, carbassons i albergínies. I un manoll de julivert que creixia salvatge al voltant del pou. De tornada a la casa, la vaig acompanyar al santuari de la cuina. El primer truc era posar les làmines d’albergínia i de carbassó en aigua calenta amb una mica de sal perquè en fregir-les no agafessin massa oli. En un passapuré vaig triturar els tomàquets i ella es va dedicar a preparar la carn (vedella en comptes de corder perquè el plat fos més suau). Va daurar-la amb una ceba picada, dues dents d’all, una fulla de llorer, orenga i timó. Va afegir-hi el tomàquet triturat, un got de vi blanc, sal i pebre. Mentre jo ho remenava tot a foc suau, ella va fer la beixamel amb mantega, farina, llet i un polsim de nou moscada. El secret era afegir també una mica de formatge per espessir la preparació.
Va deixar que jo muntés la safata. De base, les patates fregides tallades en làmines com si fossin els fonaments de la piràmide. Després una primera capa d’albergínia i de carbassó. Moment per abocar-hi la carn cuita amb el tomàquet i una mica de formatge ratllat. Ara, la darrera capa d’albergínia. Estava orgullós de com m’estava quedant i ella em va somriure. Ho va cobrir amb la beixamel i la resta del formatge ratllat i ho va posar al forn. Vam seure al porxo a contemplar el mar. Les quatre barques dels pescadors tornaven a port. Tots s’estaven fent vells i aviat només hi hauria turistes a l’illa. “No ens posem tristos” –em va mormolar, “mentre tinguem un got de retsina ben fred i una safata de mussaca al forn, cap pena ens pot derrotar”.

“Mmmm! T’ha quedat boníssima, Joan” –es rendeix la meva dona. “L’albergínia gens oliosa i la beixamel perfecta, amb el toc de la nou moscada. Tots els sabors s’han integrat i és com si tingués el Mediterrani a la boca.” “Gràcies” –li responc, “vaig aprendre la recepta en una petita illa del mar Egeu. Cada cop que la preparo recordo aquell viatge que em va canviar la vida. Sí, sí, una illa grega, una dona sàvia…” “Au va, que et vaig veure apuntar-la del Canal Cuina. Ai, no sé què faré amb tu, carinyo, cada cop barreges més la realitat i la ficció.” Em quedo molt satisfet: m’ha sortit una mussaca collonuda i la frase final de la Pilar no és una recriminació, sinó el millor elogi que es pot fer a un escriptor. Bon profit i millor estiu!