Tanmateix, aquestes bones percepcions no ens han de fer oblidar que la pandèmia pot representar per a molts nens i joves un cop demolidor. També m’arriba la preocupació de moltes famílies que veuen com els seus fills, que abans anaven feliços a escola i obtenien uns bons resultats acadèmics, ho passen ara malament i noten l’aparició de dificultats per mantenir un ritme de treball escolar acceptable. I això en els casos en què disposen d’un bon acompanyament per part dels pares i gaudeixen d’un entorn adequat, des de l’espai físic per poder treballar amb un mínim de tranquil·litat, fins als recursos informàtics suficients.
Tal com van les coses (i esperem que després de l’estiu arribi l’esperada normalitat) la pandèmia haurà alterat de manera notable, i en alguns casos dramàtica, gairebé dos cursos complets. No ho dic jo, ho diu l’ONU: “La pandèmia ha provocat la disrupció més gran que ha patit mai l’educació”. Els equips directius i els professors dels sistemes educatius del país –ja ho vaig comentar en una altra columna– han fet un gran esforç per minimitzar l’impacte. Resulta impossible, però, que aquests alumnes no pateixin una forta incidència. He estat professor, tutor i cap d’estudis durant dècades i conec perfectament com els canvis poden afectar-los. He acompanyat alumnes que veien alterat el seu aprenentatge a causa de la separació dels pares, de la malaltia i mort dels avis, d’un simple canvi de domicili o de parròquia, de la relació amb companys… A totes aquestes circumstàncies, que ja eren habituals, s’hi ha afegit ara una allau de situacions complexes: confinament puntual de la classe; absències i substitució de professors que estan malalts o aïllats; saturació del treball telemàtic; la pèrdua del tracte directe amb companys i professors; la limitació de les activitats esportives o a l’aire lliure, que són fonamentals.
Lamento que igual que puc fer una llarguíssima llista de les afectacions, no tinc espai ni coneixements suficients per fer-la de les solucions. Només demano que es pensi més que mai en els alumnes. Que s’analitzi quina ha estat l’afectació als diferents centres i nivells, que es posin els recursos d’acompanyament i de suport necessaris perquè les alteracions no comportin un retard irrecuperable o, en el cas dels estudis postobligatoris, un abandonament definitiu. Que quan es parli de les estratègies per sortir de la crisi, de les mesures per restaurar les ferides socials, de les inversions per recuperar l’activitat d’empreses i famílies… es pensi en primer lloc en aquests alumnes. Si l’educació hauria de ser sempre la prioritat principal del Govern, atendre les necessitats d’aquesta generació escolar, després de dos anys terribles, ho és encara més. Està en joc el seu futur i el del país.