Arribaven notícies de la revolució portuguesa. Bones notícies. La revolta dels capitans, les notes emotives del Grândola, Vila Morena, les armes disparant clavells, la gent al carrer… Vam redactar una proclama d’adhesió que l’endemà penjaríem a la facultat de Filosofia i Lletres. Hi vaig aportar frases contundents que van merèixer una mirada càlida de la companya Gemma, la noia més guapa de la universitat. Jo estava allí per derrocar la dictadura, però també per aconseguir que la Gemma em mirés amb els seus ulls de pecat (però aquesta ja és una altra història, el final de la qual mereix més espai). Des d’aleshores m’estimo Portugal.

He viatjat tant com he pogut i Portugal ha estat la destinació de molts d’aquests viatges. Vam passar una setmana fantàstica a São Pedro de Moel, amb malenconioses passejades fins al far Penedo da Saudade per contemplar postes de sol indescriptibles. Quan vam anar a Cascais no sabíem que el càmping estaria ple de surfistes de pell bruna i cabells rossos: no m’estranya que la Pilar volgués perllongar-hi l’estada. Vam viatjar a Trás-Os-Montes i Vila Real per visitar Casa de Mateus, el celler del vi que havíem descobert a El meu jardí, mític, del barri antic d’Andorra la Vella. Vam prendre un cafè en un bar a tocar de la catedral de Braga, mentre parlàvem amb un matrimoni de jubilats d’una elegància, cultura i dignitat que no hem tornat a trobar. Vam menjar queijadas de casa Piriquita a la Sintra de Lord Byron.

Hem de tornar a Porto, a les terrasses de Ribeira do Douro i a la llibreria Lello. I a Lisboa, al Chiado de Pessoa. A pujar a l’Alfama amb el tramvia 28 que un dia vam ajudar, amb la resta dels passatgers, a tornar a les vies perquè havia descarrilat en un revolt molt pronunciat, com una metàfora del que ens acostuma a passar a la vida. Hauria de parlar dels escriptors portuguesos que m’han acompanyat durant els viatges, però només tinc espai per declarar-me un lector fervent d’António Lobo Antunes, per si algú el vol descobrir.

He seguit amb interès i amb el mateix plaer que aquell dia al cafè París de Lleida l’esforç de modernització que ha fet el país les darreres dècades: les millores en l’economia, el salt increïble en educació, la reducció de les distàncies socials. Admiro el lideratge de les abraçades, dels afectes, del president Rebelo de Sousa, que aquests dies, imagino, ho deu d’estar passant molt malament.

La crisi sanitària actual ha tornat a posar de manifest que Portugal s’ha convertit en un referent. Per la humilitat (que no abunda), per la col·laboració ciutadana, pel govern socialista que ha hagut de gestionar la crisi, per la lleialtat sense escarafalls de l’oposició (que tampoc abunda) i per una bona projecció internacional. Com me n’alegro! Per tots els portuguesos que vaig conèixer als viatges. Per tots els que he conegut aquí a Andorra. M’apunto a les abraçades del president Rebelo i us les faig arribar fortes i càlides.