De bon matí, netegen el niu, van a esmorzar als camps de blat ufanosos després de les darreres pluges i es col·loquen una estona al cable que comparteixen amb les orenetes de ferro de l’escultor Pascual. Comenten les seves coses amb cants i refilets festius, mentre nosaltres esmorzem en silenci a la cuina. És una història tan natural que no ens adonem del miracle immens, extraordinari, que entranya, dels segles d’instint i d’evolució que han calgut per fer possible que, després de passar uns mesos molt lluny, hagin tornat amb tanta facilitat al lloc exacte.

Han hivernat al centre de l’Àfrica. Us imagineu? A la tardor van travessar tota la Península, van volar sobre el mar d’Alboran i el nord del continent, van deixar enrere el desert del Sàhara i es van instal·lar, posem per cas, a la sabana del Serengueti. Allí van conviure amb lleons indolents, girafes intruses, ramats de gaseles elegants i algunes manades de perilloses hienes. Han volat enmig d’ocells multicolors i s’han alimentat d’uns insectes que segur tenen un gust bastant diferent als que troben al blat de moro i l’arròs que cultiven els pagesos d’aquí. No m’estranya que tinguin moltes més coses que nosaltres per explicar-se de bon matí, que hem passat un hivern sense gaires aventures.

Aquests dies, han fet la posta i coven els ous. Han tornat. El que seria terrible és que un any, no pas per culpa del meu dit, sinó de la inconsciència de tots plegats, ja no hi tornessin. I aquest punt sense retorn de degradació del planeta no sembla que estigui gaire lluny. No es tracta de posar-se alarmista, el perill és ben real. Sé que tots els meus lectors heu pres consciència de la situació i feu coses per estalviar energia, reciclar els residus, comprar amb seny… Però de ben segur hem de fer un pas més enllà, molt més decidit. Com ens reclamen els joves dels Fridays For Future.

Primer, en l’exigència a la classe política, que tenen la clau de les grans decisions. A Andorra iniciem legislatura i hauria d’estar marcada per les accions en favor de la sostenibilitat, però no em sembla haver llegit res amb la suficient contundència als programes electorals. A més, molt em temo que acabarem instal·lats en les polítiques del brilli-brilli i dels resultats a curt termini.

A nivell personal, ens hem de comprometre a incrementar cada dia les nostres accions: eliminar encara més bosses de plàstic, tancar els llums, pujar al transport públic… Sense descans, ni desànim. No vull imaginar que la pròxima generació no pugui gaudir les flors boscanes, les xicoies o els enciams de font a les muntanyes quan es fon la neu o les orenetes que xerren a la finestra de la casa del poble. No ens ho podem permetre. Ara sí que va de debò.