En aquella època, jo creia, i encara ho crec, que a les societats petites o mitjanes, en allò que equivaldria a les mítiques polis gregues, els ciutadans tenim l’obligació d’implicar-nos en els afers públics, en consonància amb les nostres capacitats i circumstàncies personals. Implicació que va des de l’exercici de càrrecs públics, quan la vida ens ho permet (i si els habitants de la polis ens donen la seva confiança), fins a votar amb responsabilitat quan anem més embolicats que una madeixa de llana entre les potes d’un gat.

No obstant això, he de reconèixer que fer política, i contràriament al que sovint s’esventa, resulta sovint feixuc i tediós. Les reunions de partit, la revisió de les actes, els debats parlamentaris, les transaccions de les esmenes de les lleis… Ah! Les lleis! Preparar el redactat d’una llei i elaborar esmenes per millorar-la resulta, si no ets un especialista (o un entusiasta) del dret, una experiència enrevessada i fatigant.

D’acord, ja sé que direu que vaig amb el lliri a la mà i em replicareu amb tot allò d’escalfar la cadira, de viure de la padrina i de l’espectacle en què s’ha convertit l’exercici de la política actual. Uns polítics que, aquí i allà, van sovint d’ocurrència en ocurrència: ara faig una piulada, ara una frase graciosa per a un titular o ara barrejo feminisme amb nazisme i no em cau la cara de vergonya. Però tot això té poc a veure amb la feina quotidiana que han de fer els dirigents de la petita polis: elaborar lleis justes i eficients, administrar recursos escassos, atendre les persones necessitades, dedicar hores del seu temps a actes i tasques de la comunitat i suportar amb estoïcisme les crítiques. Per això estic fascinat per la quantitat de ciutadans que s’han implicat en les pròximes eleccions al nostre país.

Si faig un càlcul dels que es presenten a les diferents llistes i circumscripcions, en resulta la respectable xifra d’uns dos-cents quaranta candidats i candidates. Si els multipliquen pels familiars, més o menys directes, amb qui totes aquestes persones han hagut d’acordar i compartir el fet de presentar-se, la xifra augmenta fins a la ratlla de les tres mil persones. Un deu per cent de l’electorat. No està gens malament.

Avui, però, som divendres 8 de març i si apropo la lent a les candidatures hem de lamentar que el percentatge de les dones –una mica per sobre del quaranta per cent– està encara bastant lluny d’allò que seria desitjable. Si filo una mica més prim i miro els caps de llista de les candidatures nacionals, veig que he escrit bé l’article els i no les perquè no hi ha cap dona.

Conec d’on venim i els avenços evidents que hem fet com a societat. Les nostres sufragistes pioneres són dels anys setanta del segle passat i la primera dona no va entrar al Consell General fins passada una dècada, però això no fa sinó remarcar que encara hi ha molt camí per avançar i recórrer. I torno a la idea d’abans: si la política és sovint carregosa i ensopida, imagineu si, a més, en arribar a casa només… «t’ajuden».