La lletra invertida

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

La lletra invertida

La mare va aportar al matrimoni un dot ben minso. Una caixa de núvia de fusta de pollancre, amb una decoració que recorda les musicadures dels pastors, però que duia bastant buida, si de cas amb alguns llençols i tovalloles de l’aixovar que ella mateixa s’havia brodat. L’havia comprat l’avi a una veïna que es deia Miguela Raluy, les inicials de la qual hi estaven gravades, segons podeu observar a la fotografia d’aquí al costat. Sempre la vaig veure a casa, però mai li vaig prestar gaire atenció, com ens passa amb els objectes quotidians. Va servir per guardar tot tipus d’estris i de roba, sobretot els tapaboques de pastor del pare. A mesura que s’anava envellint, i amb més bona voluntat que encert, la van pintar i repintar fins a amagar-ne la decoració.

Fa uns anys, vaig decidir portar-la al Juan Carlos, el fuster del poble, que és un professional excel·lent, perquè la restaurés. Van aparèixer amb tot l’esplendor les dues rosetes hexapètales o hexafòlies, una decoració ancestral que es repeteix arreu del Pirineu, a la qual els experts –demaneu-ho al Jordi Casamajor o al David Gálvez– confereixen gran valor i interpretacions variades. Ben visibles, també, emergeixen les inicials de l’antiga propietària. Aleshores me’n vaig adonar: la estava invertida! Quin significat podria tenir? Què havia volgut transmetre la senyora Miguela?

El seu cognom procedeix d’una zona on els templers s’hi van estar molts segles. Era un missatge ocult dels monjos guerrers? O potser d’alguna secta francmaçònica? Anunciava l’arribada de l’anticrist? Recordava haver anat algun cop a berenar pa amb xocolata a casa de la senyora Miguela i era una velleta menuda i prima, de cabells blancs, més aviat una encantada que no pas una bruixa. I aleshores vaig escriure un relat.

En aquella caixa de núvia tot el que entrava tort, capgirat, espatllat… en sortia guarit, endreçat i perfecte. Si estava deprimit o esmaperdut, només havia de posar el motiu dins de l’arca i l’endemà s’havia solucionat. Fa uns dies, el Juan Carlos, el fuster, va venir a casa a fer-nos una feina. Li vaig explicar el meu relat i va somriure. Ell, que és un home savi i pràctic, tenia la teoria que el fuster que va fer el moble va començar la decoració del frontal sobre un cavallet i, en acabar la M, se’n va anar a dinar. Quan va tornar,va començar el treball per l’altre costat del tauler i les dues inicials van quedar desorientades.

Després de la feinada feta, no era qüestió de canviar-ho i així es va quedar. Era molt plausible. Però em va dir que no ho expliqués a ningú, que continués pensant que a casa tenim una arca màgica que ens pot resoldre qualsevol problema. Li he fet cas, perquè em sembla que aquesta és la funció dels llibres, de la literatura: fer-nos creure, encara que sigui durant una estona, que el món en què vivim pot ser diferent, que qualsevol problema es pot solucionar amb bona voluntat, una mica de saviesa i grans dosis d’imaginació.

Aquests dies, més que mai, voldria que la caixa de núvia de la mare fos com la del meu conte.

CATEGORIES:

Bondia

Comments are closed

Latest Comments

No hay comentarios que mostrar.