No fa gaire l’escriptor Julio Llamazares subtitulava un article amb una sentència que, malgrat que la repetim sovint, no perd vigència ni valor: “Res no mor del tot mentre no s’oblida.” La frase m’acompanyava a la sortida de l’exposició que Patrimoni Cultural ha muntat a l’era del Raser d’Ordino, amb objectes restaurats de Casa Rossell. És un espai petit, gairebé íntim, un tastet d’allò que s’ha anat recuperant de la casa. Suficient, però, per fer-nos una idea precisa de l’esplendor que va viure la família durant segles, de l’adaptació al pas del temps i de la decadència i ensulsiada final, no exempta d’un cert dramatisme.

Un servidor havia anat algun cop, amb un amic d’Ordino, a visitar la senyora Maria Lluïsa Riba, la Senyoreta, la darrera propietària que residia a la casa. Després hi vaig tornar molts cops, d’aquella manera tan còmoda de viatjar en el temps que és fer-ho amb la imaginació. Els amos, els visitants que hi acollien i els diferents objectes de les estances han aparegut en alguns relats meus i no us sabria dir el que era real o el que m’inventava, ja coneixeu la propensió que tinc a confondre la realitat i la ficció.

La vaixella d’estany, de la qual s’exposen algunes peces, en tenia tres-centes seixanta-cinc que s’acumulaven pels escudellers, armaris i, fins i tot, sota els llits i donaven al conjunt de la casa una pàtina argentada. La cadira olotina és la mateixa sobre la qual es va desplomar, com un conill abatut per una escopetada, mossèn Cinto quan va arribar exhaust per explicar la seva entrada per les muntanyes d’Andorra. La pujada al Casamanya de l’endemà, que jo descric amb tots els detalls, va ser ben real si fem cas de la dedicatòria al senyor Josep de Riba que el poeta fa del llibre Idilis y Cants Mistichs.

El que no vaig ser capaç d’imaginar mai, i aquí és on s’entreveuen les meves limitacions narratives, és un personatge que s’assemblés a la Senyoreta abillada amb un vestit de seda i cotó, com una princesa sortida d’un conte o una pel·lícula. I, tanmateix, aquí és, asseguda en una cadira convertida en un tron, amb una aire de misteri i un punt de displicència, com una Grace Kelly de muntanya. Em quedo hipnotitzat. Que bella!

Torno a aquelles visites amb el meu amic quan ens rebia, ja molt velleta, a la vora del foc a terra, en una cuina enfosquida pel sutge i les teranyines, envoltada de revistes del cor i de records que semblaven de mentida, sense voler saber res de les anècdotes del seu germà a Barcelona, convertit en un personatge de llegenda. En aquella cuina vaig sentir l’arribada imminent del torb fred de l’oblit que amenaçava d’endur-se per sempre més les despulles de tots els habitants, els objectes i les històries que s’havien viscut a la casa.

Però ja no passarà, perquè ningú dels que visiteu ara, o dels que ho facin en el futur, l’exposició i contempleu el llum modernista, la calaixera isabelina, el pitxell d’estany, la cadira barroca, els ventalls de carei, el vestit de seda i, sobretot, la jove Senyoreta exhibint un glamur inimaginable, els oblidareu mai.