–Per a vostè, quina ha estat la notícia o el fet més destacable que ha passat a Andorra durant el 2016?
–El més destacable és que enmig d’una situació política i economia pantanosa –que igual s’empassa un
ministre que fulmina un projecte ben elaborat–, un munt de creadors de totes les edats han estat capaços de
produir música, literatura, teatre, cinema, arts plàstiques… de qualitat i han fet gaudir molta gent amb el seu
talent. La millor generació d’artistes que ha tingut mai aquest país floreix en uns moments de gran incertesa,
enmig d’una certa desolació.
–I a l’estranger, d’abast internacional?
–Més que una simple notícia o un fet puntual em sembla que es tracta d’una tendència que ens ha fet caminar
com els crancs. Els darrers anys, i de manera evident durant el 2016, s’han fet passos enrere en llibertats, en
conquestes socials, en polítiques de pau i d’igualtats… No vull dir que no s’hagi progressat de manera
significativa en molts moments, però sap greu la facilitat amb la qual es poden perdre drets i llibertats
fonamentals. I a sobre, tot passa a la velocitat a la qual es mouen les notícies per les xarxes socials i amb la
banalitat d’un cert espectacle mediàtic.
–Què voldria que passés a Andorra l’any 2017?
–Que el ministeri de Cultura sigui en el més, o dels més, importants i ben dotats econòmicament del país. Que
s’entengui que la cultura té una funció essencial per fer-nos més persones i, també, per divertir-nos i aproparnos
a allò que és tan volàtil i efímer i és diu felicitat. A més, pot ser un bon negoci per al país i convertir-se en un
dels pilars de la famosa diversificació econòmica, de la qual tant es parla.
–Creu que al 2017 es notarà la superació de la crisi financera/econòmica?
–És possible que indicadors puntuals millorin: baixi l’atur, augmenti la confiança dels consumidors als països
veïns… I tot plegat també ens beneficiï a Andorra de manera directa o indirecta. Benvingut sigui. Però les
diferències entre els de dalt i els de baix, entre els que tenen molt i els que sobreviuen, es van eixamplant arreu.
S’ha aprofitat la crisi per aprimar tant el paraigua social que ja es veuen els núvols i se sent el fred de la
intempèrie.
–Quin ha estat el moment més emocionant de l’any que hem acabat?
–Em permeto triar-ne un de personal. Em vaig trobar a Barcelona amb l’Enric Pociello, el company d’estudis
que va pujar a acompanyar-me durant la presentació de la novel·la Alcanadre. Li vaig mostrar la foto que tanca
el llibre, on se’m veu amb 16 o 17 anys a la riba del riu Alcanadre i amb una melena que ja voldria ara . Ell en va
trobar una altra en la qual apareix al mateix lloc un posat similar de hippy. Era evident que ens havíem fet la foto
l’un a l’altre. Vam recordar molts detalls d’aquell viatge: les carreteres impracticables de l’època, l’autoestop, els
amics que vam visitar, el riu… No vam poder recordar, però, de qui era la càmera de fotos.
–Com valoraria, en general, l’any 2016?
–Mentre vaig fer de professor, acostumava a ser generós a l’hora de valorar els exàmens dels alumnes, però al
2016 no li posaria ni un aprovat. Parlo, sobretot, a nivell internacional. No seria just barrejar els nostres
problemes, per greus que ens semblin, dins del mateix sac dels patiment de les guerres i dels morts dels
atemptats que veiem als telenotícies i que, de tan repetits, correm el risc d’insensibilitzar-nos. Especialment
penós és el paper d’Europa i la seva incapacitat per posar fi a tots els conflictes a les ribes del Mediterrani.
–Si pogués demanar un desig, quin seria?
–Treure algunes conclusions personals i col·lectives de tot plegat. Que ens tornem molt més crítics i savis a
l’hora de fer els diagnòstics i plantejar les solucions. I ser més coherents. Perquè costen poc els bons propòsits i
les frases i gestos penjats al Facebook. Caldria, i ho dic per mi en primer lloc, ser més actius i militants.
–Què li demanarà als Reis?
–Ser capaç de trobar temps per fer moltes coses que vaig aplaçant de manera inexorable. Sobretot per estar
amb la gent, amb molts amics que es van perdent sense cap motiu. Cada cop em deprimeix més pronunciar les
frases típiques: ja ens veurem, quedarem un dia, hem de fer un cafè i una xerrada… Perquè molts cops saps
que no serà així.
–És més de fer cagar el tió o de demanar regals al Pare Noel?
–No li tenia una estima especial al Pare Noel (i encara menys després de la majoria de pel·lícules que li han
dedicat a Hollywood), però quan va sorgir aquella moda horrorosa de penjar-ne per finestres i balcons de totes
les cases, em van venir ganes de crear una societat protectora de Pares Noel. Afortunadament, sembla que ja
no caldrà perquè la moda ha passat. Torno, doncs, al Tió i a les arengades, que són salades i un esmorzar
fantàstic si les acompanyes amb pa amb tomàquet i el raïm que t’hagi sobrat de les campanades.
–Pessebre o arbre?
Pessebre. Amb figuretes comprades per les fires nadalenques més populars. Durant anys vaig visitar la fira de
Santa Llúcia de Barcelona i de cada figureta, i del personatge amb barretina que te la venia, es podia treure
material per fer un bon relat o un article. Vaig gaudir molt d’aquelles passejades i de les converses amb els
artistes del fang, del suro i de la molsa.
–Aquest Nadal ha arribat amb un llibre nou sota el braç… Feia temps que no llegíem un nou Peruga.
–Escric lentament. Amb paciència. Corregeixo molt i em costa sentir-me satisfet d’allò que he escrit. Aquesta
novel·la, Alcanadre, feia temps que la tenia al cap, des què va morir el pare. Havia de trobar, però, la pausa i la
tranquil·litat necessàries per donar-li l’empenta definitiva. Ho he fet aquesta primavera i l’he finalitzat els mesos
d’estiu, que és l’estació en què acaba el relat.
–Per què hem de llegir Alcanadre?
–Primer permeti’m que aconselli simplement llegir. No hi ha res que et doni uns moments de pausa, de silenci —
sobretot si apagues el mòbil— i de gaudi com llegir un llibre (i tant barat). A aquells que es decideixin a llegir
Alcanadre, espero que els transporti als anys del final de la seva adolescència o de la primera joventut, quan tot
estava per experimentar i qualsevol acte es convertia en fundacional. Als anys que, malgrat alguns desencisos i
dificultats, segurament van ser prou feliços.
–Quins llibres ens recomana per regalar aquest Nadal?
–Autors del país i del Pirineu. Si fem un repàs de tots els llibres que han aparegut durant l’any, i dels que es
preparen per al proper Sant Jordi, hi ha una enorme diversitat. Bons poemaris, llibres de viatges, il·lustrats, de
contes i relats curs, novel·les de tots els gèneres i ambients. No es pot dir que no tenim on triar ben a prop de
casa. A més, falcones i zafones ja tenen al darrere una indústria editorial poderosa i professionalitzada que els
protegeix. Així que cal decidir-se pel producte local.
–Què vol llegir aquest 2017?
Llibres que m’expliquin una història i que aconsegueixin implicar-m’hi. És el que jo intento quan escric: atrapar al
lector en la teranyina del relat.
–Quin és el seu projecte personal per al 2017?
–Tenim programada la traducció d’Alcanadre al castellà i farem una gira de promoció —i espero que de diversió,
perquè també es tracta d’això—, primer per terres aragoneses i després fins allà on ens portin els lectors. Al
Canadre és una paraula àrab que vol dir el riu dels ponts, així que sembla un bon company de viatge. També
està molt madura la traducció al txec de La República invisible i suposo que apareixerà aviat. I espero començar
una nova novel·la, sobre un dels temes que em volten pel cap. Els he reduït a un parell. M’he de decidir per un i
començar.
Joan Peruga Escriptor
06.01.2017 01.45 h
No responses yet