Ja el tenim aquí: el nou Peruga. Probablement, una de les novel·les més esperades del curs. L’ha titulat Alcanadre, de seguida expliquem per què, i és un Peruga absolutament diferent del que li coneixíem fins ara –Últim estiu a Ordino, La república invisble, El museu de l’elefant–, perquè per primera vegada s’ha pres ell mateix com a subjecte literari. I això ho han d’entendre al peu de la lletra: el protagonista de la novel·la es diu Joan perquè és el mateix Peruga. Som a finals dels anys 60, i Peruga és un adolescent de 15 anys, intern al seminari de Lleida.

Alcanadre és –ja s’ho deuen haver vist venir– una novel·la d’iniciació, el relat d’un moment decisiu en la vida no només del protagonista sinó de qualsevol lector: els dubtes, les pors, les inseguretats i les primeres decepcions majúscules, diu Peruga; el moment que s’acaba de perfilar la vocació, entesa com el paper a què la vida sembla que ens ha cridat; i també el moment de les grans amistats, amistats equívoques com la que el nostre Joan de 15 anys teixeix amb Amaro, intern com ell al seminari, “una relació molt subtil, que camina per la fina línia que separa l’amistat de l’atracció física, que quan t’hi trobes no acabes d’entendre i que en aquest cas –com en tants d’altres, m’imagino– haurà de passar la prova definitiva: ¿sobreviurà al descobriment de l’altre sexe?”.

Aquest altre sexe s’encarna a Alcanadre en Martine, la noieta francesa –de Villejuive, a la banlieue de París, i filla d’excombatent republicà– amb qui el joveníssim Joan topa a Sarinyena, el poblet d’Osca on aquell estiu dels seus 15 anys s’ha posat a treballar: de cambrer, ja que en parlem, i a l’Anoro, hotel amb cert pedigrí perquè el 1918 s’hi havia hostatjat Pío Baroja en la seva efímera –i fracassada– experiència política al Partit Republicà: era el candidat per Fraga, i hi va anar a espetegar en plena campanya. No va guanyar l’acta de diputat, afortunadament per a la història de la literatura.

No és un detall menor si tenim en compte que, com tot adolescent, el nostre Joan tindrà aquell estiu un llibre de capçalera que l’acompanyarà en la singladura dels seus 15 anys: Las inquietudes de Shanti Andia. I comprat per cert a la històrica llibreria Urriza de Lleida, un dels elements que ens ajuden a ubicar el lloc i l’època: la Lleida de finals del franquisme, amb les Basses d’Alpicat –en aquell moment, la piscina més gran d’Espanya, es deia– convertides en epicentre de la vida social de la ciutat, i una banda sonora que s’alimentava dels discos que sonaven a la Sinfonola –el nom castís del jukebox de tota la vida– i on regnaven en igualtat de condicions des d’Otis Redding i el seu Sittin’ on the deck of the bay fins als Beatles (Hey Jude), Tom Jones (Delilah) i Fórmula V (Tengo tu amor).

¿Autoficció? ¿Extimitat?

Alcanadre –pel riu que passa per Sarinyena, d’etimologia equívoca però que en àrab vindria a ser “riu de molts ponts” i en iber una cosa així com “riu indecís, dubitatiu”, “com un xaval de 15 anys”, diu Peruga– arrenca el 2005, amb la mort del pare del protagonista, un Joan ja madur, i l’aparició en un calaix del plec de cartes que havia escrit a casa en els anys al seminari, i que van suscitar un grapat d’imatges i de records “que se’m van quedar gravats de manera obsessiva”. Va trigar deu anys a posar-s’hi, i el resultat és Alcanadre.

Amb tots aquests antecedents, ¿som davant d’una novel·la? ¿D’unes memòries? ¿D’un exercici d’autoficció o extimitat de l’estil de l’espanyol Andrés Trapiello (Salón de pasos perdidos) o el noruec Karl Ove Knausgard (Mi lucha)? “Deia Barthes que quan has escrit deu línies sobre el teu passat, la memòria t’ha traït prou perquè puguis considerar que el estàs fent és ficció. I el cas és que la meva intenció no era escriure unes memòries.” El cas és que el 90% d’Alcanadre és, diu, “real”. Ho són, sens dubte, Amaro, Martine i la resta dels personatges que pul·lulen per la novel·la: amb el primer no ha mantingut el contacte; a Martine, diu, podria mirar de localitzar-la, “i probablement ho faci”. Tot plegat té un toc pelet melancòlic que Manel ja va resumir formidablement a Criticarem les noves formes de pentinats. Segur que ho recorden: “Potser no seré el teu amic,/ ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç./ Ja em veig de record mig trist/ que se’t creua pel cap/ una mala tarda.”

Així que el 90% de la novel·la és real… però passat pel sedàs de la ficció. Llavors, ¿en què quedem? “El que volia era reviure tots aquests episodis, i sóc conscient que ho he fet potser no com van succeir sinó com m’hauria agradat que succeïssin. Del que no hi ha dubte és que hi he deixat una part important de mi i que m’ho he passat estupendament escrivint-ho.” Amb una dificultat afegida, diu: així com a Miquel, el periodista de La república invisible, i a Mariano, l’anarquista d’El museu de l’elefant, els presta algunes de les seves dèries, però eren només personatges, “el Joan d’Alcanadre sóc jo, i el pare que mor és el meu: és un material molt pròxim i per tant molt sensible, que t’obliga a filar molt prim i a buscar un to que no és evident”. I a retallar i retallar, diu, buscant l’essencial: “He eliminat tot el que era superflu; cada paraula que queda l’he pesat amb una balança de precisió.”

Per això li ha quedat una novel·la relativament curta –no arriba a 200 pàgines– que es llegeix d’una tirada, que apel·la a l’experiència (i a l’emoció) de qualsevol que hagi tingut adolescència i que si, en fi, parlar d’una literatura andorrana no fos un desvari hiperbòlic, inauguraria la lleixa de la novel·la d’aprenentatge. Per cert, aquest vespre, a La Llacuna, tindran asseguts a la taula el protagonista i l’autor de la novel·la, rar privilegi.