Loading...
Agenda

Avui juguem amb la Sumpta

Les pistes condueixen a uns codis que permeten obrir els vuit cadenats de la maleta del tresor.

Les pistes condueixen a uns codis que permeten obrir els vuit cadenats de la maleta del tresor.

Avui juguem amb la Sumpta

Escrit per:
A. L. / Fotos: Màximus

El museu ordinenc proposa aquest Nadal un joc d’escapada inspirat en ‘Últim estiu a Ordino’, la primera novel·la de Joan Peruga.

No és fàcil. Ho diem d’entrada perquè no es facin il·lusions. I això que els periodistes que vam fer de conillets d’índies a l’assaig general d’ahir en vam provar la versió light, la destinada al públic profà. La hard està especialment concebuda per als estudiants que durant el curs han llegit i treballat Últim estiu a Ordino. No era el cas, òbviament. Però fins i tot amb la de brometa no hi va haver manera: dels vuit codis numèrics que calia trobar per obrir els vuit cadenats amb què està assegurada la maleta d’aquí al costat tan sols vam ser capaços de deduir-ne cinc. I amb una mica d’ajuda de l’organització.

La cosa, en fi, arrenca al saló de cal Plandolit: a cada sessió hi participen dos grups, que no rivals, que han d’exercir per un dia de Sherlock Holmes. A partir d’un grapat de pistes inicialment desconcertants (una col·lecció de partitures, una edició de El Quixot, la llibreta amb anotacions en què figura que Joan Peruga va traçar l’esbós de la novel·la, les esqueles, glups, de la Sumpta i de sa mare, Doña Carolina, i una mena de codis alfanumèrics) cal trobar els vuit codis i provar-los cadascun als vuit cadenats de la maleta. La cosa pot allargar-se considerablement, amb excursions a la cuina i al menjador, perquè hi ha pistes més falses que un duro de xocolata. Normalment, el joc comença després de la reglamentària visita al museu. Ahir ens vam fer els milhomes i vam passar de visita. Així ens va anar. En tres quarts d’hora, cinc codis desxifrats. Si fos de veritat, cap dels sis conillets d’índies que ahir vam desfilar per cal Plandolit n’hauríem aconseguit sortir.

S’ha de dir que aquesta primera fase és la més punyetera, i que la segona (només s’hi accedeix una vegada s’ha aconseguit obrir la maleta i muntar el trencaclosques que hi ha a dintre) és menys deductiva i més interactiva. Però es tracta en qualsevol cas d’una forma diferent de descobrir els secrets de la família. L’aventura va començar el 2018, coincidint amb el 20è aniversari de la novel·la i a partir d’una primera versió del joc dissenyada per la professora Marta Jordana per als seus alumnes de Batxillerat, i aquest Nadal se n’han programat dues sessions més, el 23 de desembre i el 4 de gener  El punt de partida és posar-se en la pell de Peruga, per anar enfilant la història més aviat trista de la Sumpta, i amb la de la Sumpta, la de la decadència d’una nissaga portentosa. Com diu el mateix autor, “la Sumpta va ser per a mi una revelació: el plec de cartes que havia conservat el seu germà, mossèn Joaquim, va ser un regal. La història era allà, esperant-me; jo només havia d’escriure-la. Amb la Sumpta va ser com un enamorament: només li veia les gràcies. Encara ara. I en aquest estat vaig escriure la novel·la”. Entre els disset fills de Don Guillem n’hi ha d’altres de tan novel·lescos com Sumpta, des del germà petit, Pau-Xavier, el prota de El museu de l’elefant, i Guillem, el fotògraf. Hi ha un Joan que du vida de diletant a Barcelona i que mor jove i sense descendència, i el gran, Pepe, fill del primer matrimoni amb Dolors Parella, tarannà extraordinari que va passar pel reformatori i va ser qui després va pledejar incansablement amb Doña Carolina… Això, per no parlar de l’assassinat de la primera esposa, sonadíssim. La tarda del 19 de juliol del 1855, Doña Dolors sortia de casa del seu germà, al carrer de la Unió de Barcelona, i un militar que n’estava enamorat, Blas de Durana, li va clavar tretze punyalades.

El cert és que Don Guillem es va refer de seguida. La seva cosina germana, Doña Carolina, va pujar per ajudar-lo amb la casa d’Ordino i, al cap de tres mesos es van casar. Encara no s’havien apagat els ecos del cas, que va acabar amb el coronel agarrotat a la Ciutadella. De fet, van agarrotar el cadàver, perquè l’home s’havia suïcidat la nit anterior. Val a dir que Últim estiu a Ordino inclou com és natural llicències poètiques més o menys flagrants. Per exemple? L’afer amb Ventura, fill de Casa Rossell. Doncs no. No consta cap idil·li shakespearià entre les dues famílies. Com a molt, es veu que a principis del segle XVII Guillem Areny es va casar amb una Peyrona Vidal Rossell. Res més. Tot això, en fi, ja no té res a veure amb el joc d’escapada. Però mola, oi?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *