Avui us explico una història per prevenir-vos contra una addicció molt perillosa que pateix un amic meu. Per coincidències de la vida, té la mateixa edat, un fill i una professió similar a la meva. Tot va començar durant unes vacances estivals. Era el primer cop que anava amb la família a un hotel d’una certa categoria. Fins a aquell moment, freqüentaven establiments que no tenien gaires més estrelles que la samarreta de la selecció espanyola de futbol. El meu amic no va poder resistir la temptació d’endur-se de record les ampolletes de gel i xampú (i uns sabonets de lavanda) que hi havia a la cambra de bany. No li va semblar que fes res dolent perquè s’havia dutxat amb el gel que duia de casa.

L’estiu següent van augmentar la categoria de l’hotel (sense arribar a les estrelles de la selecció brasilera) de manera que, a més del gel i el xampú, va endur-se d’amagatotis una tovallola amb el nom de l’establiment, el bolígraf i la llibreta de cortesia i algunes ampolles del minibar, que va dissimular amb una nova distribució de les que hi quedaven. Tot plegat li va resultar molt emocionant i, a més, li va permetre perllongar el record del viatge. Durant la tardor es va eixugar amb la tovallola de bany robada i escrivia la llista de la compra en papers amb el logo de l’hotel. És veritat que la dona i el fill li recriminaven l’actitud i es va crear una certa tensió a casa. Va haver de prometre que no ho tornaria a fer, que havia estat una entremaliadura. I amb aquest bon propòsit va iniciar les vacances d’enguany.

El passat 15 d’agost, va pujar un moment a la cambra mentre la família esmorzava al bufet. A la vora de l’ascensor, en un racó fosc del passadís, va trobar un d’aquells carrets de la neteja. Mare meva! Quin bé de Déu d’amenities! Casquets de bany, búcars amb flors, cistelletes de fruites, ampolles de colònia… Tot bufó i de disseny! Impossible resistir-se a la temptació. Va anar a buscar una motxilla, la va omplir i la va amagar al fons de la maleta. El pitjor, però, va ser la visió fugissera d’un carret a l’ascensor privat que accedia a les suites de luxe: era curull de barnussos d’un blanc immaculat amb el nom de l’hotel brodat en lletres daurades. Per ell es van acabar les visites als museus i als llocs històrics de la ciutat, les sortides als restaurants i als teatres de moda. Amb qualsevol excusa es quedava a l’hotel dedicat a fer plànols de les escales de servei i dels ascensors, a espiar els horaris de les cambreres de pis i les visites de la governanta. Ho té tot ben anotat. Només pensa en les vacances del proper estiu, per tornar a la ciutat i al mateix hotel. A casa no ho entenen. Per l’actitud estranya que va mantenir al final del viatge es pensaven que Berlín no li havia agradat gens!

He volgut explicar-ho perquè no fos cas que us passi com al meu amic. Encara que segurament no calia, perquè vosaltres, amics lectors, vosaltres… no heu robat mai res a la cambra d’un hotel. Oi que no?