Covard i miserable

Voltava inquieta, desconfiada: una gossa mestissa, jove, color canyella; la vaig cridar.

Ahir pujava cap a Andorra i m’hi vaig aturar a esmorzar. El matí era xafogós, pesat, cobert de núvols amenaçadors als quals costava més deixar anar les gotes d’aigua que a un usurer les monedes de plata. En entrar a l’explanada del pàrquing, la vaig veure voltar inquieta, atenta a l’arribada dels cotxes, desconfiada amb les persones que hi passaven. Era una gossa mestissa, jove, de color canyella. La vaig cridar. Va ensumar l’aire i es va apropar a una certa distància. Prou perquè li po­gués veure els ulls. Clars. Gairebé transparents. I diuen que els gossos no parlen.

A mi em va descriure a la perfecció l’escena roina que havia tingut lloc de matinada. Per si havia quedat algun dubte, la corretja que li penjava del coll, esfilagarsada com un ramal vell, delatava el gest nerviós, ple de culpa, que havia fet l’amo en abandonar-la. Vaig entrar al restaurant on, com m’imaginava, ningú sabia ni havia vist res. Vaig seure en una taula apartada, lluny dels finestrals. Em vaig cabussar en les notícies del diari. Ni les pàgines de la política ni les dels espectacles, que cada cop s’assemblen més, van servir per distreure’m. Sabia que el veritable drama era allà fora.

Tocava sortir al carrer. Vaig pregar perquè ja no hi fos. Perquè un pagès del poble, que se l’havia deixat oblidada, hagués tornat a recollir-la amb la seva Berlingo atrotinada. La vaig imaginar ajaguda a l’ombra protectora d’una figuera. Però… no! Encara hi era! Vaig cridar-la de nou amb la veu impostada que et surt quan actues com un fariseu. Vine! T’han deixat sola? Vols venir amb mi? Aquest cop no es va apropar. Ja sabia que era un bluf. Va seguir ensumant l’aire i l’asfalt calent. Buscava amb desesperació el rastre de la culpabilitat que es perdia en direcció a Lleida.

Vaig pujar al cotxe per escapolir-me en direcció contrària. Fins a arribar a Andorra vaig tenir temps de mastegar totes les excuses del món: que ja vaig rescatar un gos, el Tom, de la gossera; que a casa no podem acollir-ne més; que tinc la vida prou complicada… De tornada al poble, m’aturo al mateix bar. L’atracció irresistible del lloc del crim. Sé que ja no hi serà, però ho vull comprovar. El pàrquing està mig buit a aquestes hores. Un pagès aparca la Berlingo i un repartidor descarrega caixes de congelats. Ni ombra de la gossa. Ho veus? Tot plegat van ser imaginacions teves, aquesta punyetera mania d’inventar-te trames i muntar guions de pel·lícula on només hi ha quotidianitat vulgar i anodina. Aleshores, xaval, si només va ser una escena de novel·la, una història inventada, per què en tornar a agafar el cotxe i enfilar la ruta de Lleida no goses despenjar els ulls dels núvols grocs de tempesta? Per què condueixes mirant de través? Ja t’ho diré. Tens por, molta por, que una despulla color canyella, tirada a la cuneta de la carretera, ho faci tot ben real i confirmi que ahir et vas comportar com un covard i un miserable.