El dissabte 12 d’agost, al Sonorama d’Aranda de Duero, l’Eva, després d’unes paraules reivindicatives, es va treure el top i amb el tors nu va cantar “Revolución”, un tema del 2005. La va fer grossa. Molt grossa. Immediatament els columnistes de guàrdia, els que estaven a les gandules de les platges i un munt de gent diversa, des de haters a ministres del govern d’Espanya, des dels més progres als més fatxes… van omplir les xarxes i els diaris de comentaris. A favor i en contra. Alguns ho consideraven un acte feminista i altres pensaven que mostrar els pits és una pantalla superada. A mi, francament, m’hauria agradat que l’Eva no s’hagués tret el top i s’hagués limitat a cantar els temes que ens han acompanyat durant anys, però, malauradament, en aquests moments ens calen gestos i accions que ens treguin de la letargia i ens mostrin el perill de perdre les llibertats guanyades.
L’Eva Amaral i el Juan Aguirre són de Saragossa. Després dels resultats de les eleccions el 28M a Espanya, les Corts Aragoneses, que tenen la seu al magnífic palau de l’Aljaferia, on treballa de governanta una bona amiga meva, estan presidides per la diputada de Vox Marta Fernández. Aquesta senyora és negacionista de les vacunes, del canvi climàtic, diu mil pestes del col·lectiu LGTBI i no creu que hi hagi violència de gènere. És admiradora de Trump i de Bolsonaro. De la ministra Irene Montero va dir que “no sabe nada, solo sabe arrodillarse para medrar”. Mare meva! Tinc ben present, perquè la vaig viure, la lluita duríssima de moltes dones per la llibertat i la igualtat. Quan va morir Franco jo estudiava a l’Autònoma de Barcelona. Tenia desenes, centenars de companyes que, a més de lluitar contra la dictadura, havien de dissimular a casa, enfrontar-se a professors i companys, a les lleis i les inèrcies d’una societat masclista. Direu que Espanya sortia del franquisme, però aquests dies estic llegint L’esdeveniment, de l’Annie Ernaux. A la França de la llibertat, al país en el qual ens emmirallàvem, la decisió d’una noia de vint-i-tres anys d’avortar, de decidir lliurement sobre el seu cos, va ser una experiència aterridora que, amb la cruesa descarnada de la literatura d’Ernaux, et deixa estabornit.
Cadascú que digui el que vulgui de l’acte de l’Eva, però jo no penso quedar-me quiet davant de tot el que queda per fer i per defensar, a França, a Espanya i a Andorra. Si n’hi havia cap dubte, els cas Rubiales ens ha esclatat als morros. Segueixo, doncs, a la trinxera reivindicativa. Igual que seguim cantant els temes d’Amaral. El nostre cotxe disposa encara de reproductor de CD. Viatgem amb les finestretes obertes. Pareu l’orella!