A tocar del retrat de noces, hem emmarcat tres làmines escolars del pare. La que més m’agrada és la titulada Lámpara de Suspensión, elaborada amb tinta i aquarel·la. Més enllà de la traça per al dibuix, hi ha una pulsió que denota l’ànima d’un pintor en potència. A tocar de la signatura, el pare va escriure la data: juny de 1927. Aquell mes, per la revetlla de Sant Joan, va fer onze anys. Encara el feixisme no s’havia apoderat d’Europa, ni havia esclatat la Guerra Civil, ni havia començat la interminable i plúmbia postguerra. Encara, potser, mentre dibuixava en silenci a la taula de l’escola, alimentava el somni infantil de ser un gran artista.
La paret oposada a la finestra l’hem decorat amb les portades dels nostres llibres. Ens evoquen els anys en què els vam escriure: la recollida de la documentació, les primeres versions i les correccions interminables fins a trobar el text definitiu. Després vindrien les relacions amb els editors, els nervis dels actes de presentació i la resposta dels lectors, dels que sempre esperes que t’afalaguin l’oïda. Per això l’anomenen el mur de les vanitats. La vanitat serveix com a incentiu per seguir escrivint, però també et pot convertir en un neci. Ho tenim ben present. Millor la deixem aquí tancada.
La magnífica llibreria ens la va fer a mida el Juan Carlos, el fuster del poble, que és un artesà que abans de treballar la fusta, l’acarona com si li demanés permís. A poc a poc, hi hem anat baixant les enciclopèdies que ens venia el Josep Maria Bosch de Planeta, amb una col·lecció de literatura catalana de regal, el Costumari de l’Amades, els incomptables llibres d’art de la Pilar, els de literatura i etnografia aragoneses, les col·leccions de les editorials Austral i Castalia, i les més antigues i entranyables de la Biblioteca Bàsica Salvat i les Historias Selección de Bruguera. Malgrat que no ens agrada perquè els condemna a viure en la foscor, hem hagut de col·locar alguns llibres en dues i tres fileres. Als espais que queden lliures als prestatges hem encabit una petita col·lecció d’aparells de ràdio, regals dels amics i records dels viatges.
Molts cops, en baixar d’Andorra, entro a la biblioteca, m’assec a la butaca Oxford de pell gastada (la vam comprar a Saragossa, però pot passar per anglesa) ensumo les olors familiars, repasso els objectes que us acabo de descriure i sento que he arribat al refugi més confortable i segur.