Loading...
Bondia

LA CASA VISCUDA: la biblioteca

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

La casa viscuda: la biblioteca

La casa viscuda: la biblioteca

A la cambra de matrimoni dels pares hem instal·lat la biblioteca. En realitat no tenien una habitació fixa, voltàvem per la casa com aus migratòries a la recerca del racó més confortable per a cada estació. Hi són presents perquè no hem tocat la fotografia de noces, amb el posat entre atemorit i transcendent que s’adoptava aleshores davant d’una càmera. La mare du al coll una creu d’or blanc, una agulla de pit de perles i un pom de flors. No recordo quan em vaig adonar que els ornaments de la núvia, aquelles joies dignes d’una princesa oriental, eren de mentida: estaven pintades sobre l’humil vestit negre. Suposo que va ser al mateix temps que vaig descobrir que els regals dels Reis Mags, sempre modestos, me’ls deixaven els pares. Malgrat un Photoshop tan primitiu, la fotografia va quedar elegant i sòbria, com si estigués concebuda per perdurar en el temps. Eren fotos per a la posteritat.

A tocar del retrat de noces, hem emmarcat tres làmines escolars del pare. La que més m’agrada és la titulada Lámpara de Suspensión, elaborada amb tinta i aquarel·la. Més enllà de la traça per al dibuix, hi ha una pulsió que denota l’ànima d’un pintor en potència. A tocar de la signatura, el pare va escriure la data: juny de 1927. Aquell mes, per la revetlla de Sant Joan, va fer onze anys. Encara el feixisme no s’havia apoderat d’Europa, ni havia esclatat la Guerra Civil, ni havia començat la interminable i plúmbia postguerra. Encara, potser, mentre dibuixava en silenci a la taula de l’escola, alimentava el somni infantil de ser un gran artista.
La paret oposada a la finestra l’hem decorat amb les portades dels nostres llibres. Ens evoquen els anys en què els vam escriure: la recollida de la documentació, les primeres versions i les correccions interminables fins a trobar el text definitiu. Després vindrien les relacions amb els editors, els nervis dels actes de presentació i la resposta dels lectors, dels que sempre esperes que t’afalaguin l’oïda. Per això l’anomenen el mur de les vanitats. La vanitat serveix com a incentiu per seguir escrivint, però també et pot convertir en un neci. Ho tenim ben present. Millor la deixem aquí tancada.
La magnífica llibreria ens la va fer a mida el Juan Carlos, el fuster del poble, que és un artesà que abans de treballar la fusta, l’acarona com si li demanés permís. A poc a poc, hi hem anat baixant les enciclopèdies que ens venia el Josep Maria Bosch de Planeta, amb una col·lecció de literatura catalana de regal, el Costumari de l’Amades, els incomptables llibres d’art de la Pilar, els de literatura i etnografia aragoneses, les col·leccions de les editorials Austral i Castalia, i les més antigues i entranyables de la Biblioteca Bàsica Salvat i les Historias Selección de Bruguera. Malgrat que no ens agrada perquè els condemna a viure en la foscor, hem hagut de col·locar alguns llibres en dues i tres fileres. Als espais que queden lliures als prestatges hem encabit una petita col·lecció d’aparells de ràdio, regals dels amics i records dels viatges.
Molts cops, en baixar d’Andorra, entro a la biblioteca, m’assec a la butaca Oxford de pell gastada (la vam comprar a Saragossa, però pot passar per anglesa) ensumo les olors familiars, repasso els objectes que us acabo de descriure i sento que he arribat al refugi més confortable i segur.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *