Loading...
Bondia

ECOANSIETAT

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

Ecoansietat

Ecoansietat

Si us he de ser franc estava convençut que no les patiria, que quan arribessin les conseqüències del canvi climàtic jo ja voltaria pels espais siderals. A les classes de geografia, n’havia parlat sovint amb els meus alumnes de batxillerat i vaig ser pioner a comentar amb ells el mític i premonitori documental An Inconvenient Truth, del vicepresident nord-americà Al Gore. Fins i tot vaig escriure alguns relats distòpics de l’estil de La sequera del sempre inquietant JG Ballard. Un cop, per posar-vos un exemple, vaig escriure una columna en la qual explicava que, de manera sibil·lina, em dedicava a comprar parcel·les ermes de l’horta de Ponts perquè, gràcies a una filtració de la NASA, havia pogut establir que l’augment del nivell del mar arribaria fins a aquella població de la Noguera i les podria vendre amb guanys notables per construir xalets a primera línia de platja. A l’amo del restaurant Cadí li va fer molta gràcia i em va convidar a esmorzar.

Si em permetia aquestes ficcions al·lucinades era perquè, en el fons, pensava que tot plegat succeiria d’aquí a quaranta o cinquanta anys i que serien prou intel·ligents per reaccionar i aturar-lo. Però és evident que no ha estat així. En els darrers anys les conseqüències del canvi climàtic, tan dramàtiques com incontestables, ja han començat. Les vivim i patim cada dia mentre els negacionistes i un bon nombre de dirigents mundials es rasquen la panxa. I no parlo de notícies sobre temperatures rècord a Sibèria o incendis al Canadà, sinó de fets ben propers. No ho sé vosaltres, però jo tinc amics i familiars que han vist perillar la seva vida i la seva llar a causa de pedregades, incendis i inundacions mai vistos. No us estranyi, doncs, que em senti afectat per allò que els psicòlegs anomenen l’ecoansietat. Es tracta, per dir-ho ras i curt, d’un sentiment de tristor i de desànim davant d’uns escenaris cada cop més apocalíptics. Si arreu hi ha motius per patir aquesta ansietat, convindreu amb mi que un passeig per les zones urbanes i les muntanyes de les nostres valls tampoc tranquil·litza gaire.
Arribat a aquest punt, em demano… què puc fer? No us negaré que tinc la temptació d’adoptar un posat cínic i pensar que, al cap i a la fi, el destí de la humanitat és l’extinció i que ens ho estem guanyant a pols. Em sap greu, però, rendir-me ara. M’he fet una llista de manaments bàsics que penso seguir complint. Votar el partit polític que posi la preservació del medi natural com a eix bàsic del programa. Agafar, sempre que pugui, el transport públic. Reciclar, reutilitzar i reaprofitar. Tancar llums i aixetes amb la mateixa obsessió de la meva àvia. Comprar productes de proximitat. Menjar poca carn (la qual cosa m’ajudarà a controlar l’àcid úric) i tenir un fons d’armari més penós que el de Tarzan (de fet em sembla que ja el guanyo). No sé si servirà de gaire, però us asseguro que el planeta pot comptar amb mi.
Finalment, m’he proposat ser feliç amb les petites victòries. Les orenetes de la casa del poble incuben la segona pollada i el mussol que surt de cacera per la tartera d’Enclar, vell company dels meus insomnis, ha tornat a aparèixer malgrat els llums i els sorolls nocturns. Aquesta nit ha cantat una bona estona vora de la meva finestra, com si em volgués donar ànims.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *