En realitat no era el meu primer Sant Jordi. M’havia estrenat un parell d’anys abans amb El temps estanyat, un llibre de viatges que seguia la petja dels excursionistes que van descobrir o inventar el Pirineu. En aquella ocasió, però, m’acompanyava l’Isidoro Gallo, autor de les fotografies que il·lustraven els relats, i no vaig passar tanta ànsia. L’Isidoro, a més d’un fotògraf sensacional, és de Bilbao i al cap d’una estona ja tenia la mà trencada a l’hora d’escriure les dedicatòries i em va encomanar la seva seguretat.
Des d’aleshores em sembla que seria capaç de recordar on he estat i què he fet cada diada de Sant Jordi. Impossible oblidar l’any que vam anar amb el Pere Canturri al centre penitenciari de la Comella a parlar de les institucions d’Andorra i de la llegenda de Sant Jordi. Ens havien advertit que no portéssim bolígrafs, plomes o altres objectes punxants. Vam haver de repetir les xerrades perquè no es podien barrejar els preventius amb els que ja havien estat jutjats. L’oficial que ens acompanyava va escoltar els parlaments per duplicat i, com era l’hora de la migdiada, va acabar fent unes becaines al fons de la sala. En despertar-se, va observar esglaiat com el Pere i un servidor signàvem llibres als presos amb un parell de bolígrafs que ningú va saber esbrinar d’on havien sortit.
Si hagués de triar un Sant Jordi com el més especial, em permetreu que em decanti pel del 2018. Vaig compartir la taula de les dedicatòries amb la Pilar, que presentava Vacances de xics. Quan la comitiva de les autoritats va arribar al nostre lloc, una munió de fotògrafs va disparar les càmeres i els flaixos. Un noiet d’una escola que passava pel costat, es va apropar encuriosit i ens va demanar amb innocència: “Què sou famosos?” No vam poder deixar de riure durant una bona estona.
El Sant Jordi d’enguany ha estat espectacular. He saludat un munt d’amics que feia temps que no veia. He rebut els primers retorns dels lectors de Shanghai Andorra que m’han resultat molt motivadors, sobretot els dels que vau conèixer l’Ursula i us ha encantat la novel·la. He fet un munt de petons i d’abraçades. Fins i tot la pluja ha estat enguany una convidada ben rebuda. A més, amb el vent, els cabells llargs del Txema es desplaçaven al meu cap i en algunes fotos surto amb un serrell que ni el de Ter Stegen (i sense haver-me gastat ni un euro a Turquia). En fi, que sou molt bona gent i, si us ve de gust, ja podem quedar per trobar-nos el proper Sant Jordi.