Loading...
Bondia

Ni per a vells ni per a discapacitats

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

Ni per a vells ni per a discapacitats

Ni per a vells ni per a discapacitats

Fa uns anys, tot aprofitant l’estrena de la fantàstica pel·lícula dels germans Coen No és país per a vells, basada en la novel·la de C. MacCarthy, vaig proposar als meus alumnes de Geografia de l’Escola Andorrana de Batxillerat comprovar si Andorra és un país per a vells i per a discapacitats. Em vaig presentar a classe amb una cadira de rodes i vam començar un periple per la zona periurbana d’Andorra la Vella i Santa Coloma. Un espai, que com la majoria de les fronteres de les ciutats, és especialment complex a nivell urbanístic. Per aquells entorns confluïen els darrers camps de tabac i els prats per on pasturaven algunes vaques (un sector primari cada cop més residual), les petites zones industrials que s’havien instal·lat de manera més o menys anàrquica, alguns edificis d’habitatges, una escola, unes quantes benzineres, uns solars abandonats, diferents carreteres amb o sense rotondes, bars i restaurants… Els alumnes s’anaven rellevant asseguts o empenyent la cadira. Vam trobar tota mena de paviments (un veritable mostrari de rajoles, la majoria en un estat deplorable), esvorancs profunds, fanals i senyals que no permetien circular amb la cadira, atzucacs, passos de vianants inaccessibles… Els que anaven asseguts intentaven dissimular amb un somriure nerviós, però l’expressió era d’espant. No. Andorra no era un país per a vells, ni per a discapacitats.

I avui? Com ho tenim? És cert que els darrers anys s’han fet millores respecte a l’accessibilitat i s’han arranjat espais urbans. S’han importat conceptes com el de pacificació del trànsit, s’han fet zones per a vianants, s’han obert carrils per a bicis… No obstant això, també hem incrementat de manera exponencial la circulació de cotxes, de vehicles de repartiment comercials i industrials, l’ocupació de les voreres i, sobretot, les obres. La manca d’una planificació urbanística, que arrosseguem des de fa dècades, i l’increment constant de la construcció privada i de les obres públiques fan que aquest país sigui, com deia un amic francès, un immense chantier. Quan acabem les obres per un lloc, les comencem per un altre. Fem i refem en un bucle sense fi. Si penseu en les dificultats que patiu els darrers mesos per circular pel carrer Prat de la Creu, a peu o en cotxe, imagineu si sou una persona gran o que ha d’anar en cadira de rodes a fer una gestió a Tràmits a Govern. No resulta gens fàcil, us ho asseguro.
No voldria que s’entengués l’article com la cançó de l’enfadós. M’agradaria aportar (com a vell professor i no com a persona gran, ha, ha) un element de reflexió des d’un punt de vista diferent, lligat amb les dificultats per l’habitatge, amb les limitacions de l’espai, amb les activitats turístiques, amb la necessitat de repensar quin tipus de societat volem… que estaran en el centre dels debats de la propera campanya electoral. La realitat és que, al pas que anem, aviat ja no existiran les zones periurbanes que treballava amb els meus alumnes. El país serà una conurbació sense solució de continuïtat que ocuparà l’escàs fons de la vall. El fons i, si s’actua com a Escaldes, també les altures. De si som capaços de posar límits, d’ordenar i de gestionar correctament aquesta realitat els pròxims anys, en dependrà la qualitat de vida dels ciutadans, sobretot la dels més vulnerables.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *