I avui? Com ho tenim? És cert que els darrers anys s’han fet millores respecte a l’accessibilitat i s’han arranjat espais urbans. S’han importat conceptes com el de pacificació del trànsit, s’han fet zones per a vianants, s’han obert carrils per a bicis… No obstant això, també hem incrementat de manera exponencial la circulació de cotxes, de vehicles de repartiment comercials i industrials, l’ocupació de les voreres i, sobretot, les obres. La manca d’una planificació urbanística, que arrosseguem des de fa dècades, i l’increment constant de la construcció privada i de les obres públiques fan que aquest país sigui, com deia un amic francès, un immense chantier. Quan acabem les obres per un lloc, les comencem per un altre. Fem i refem en un bucle sense fi. Si penseu en les dificultats que patiu els darrers mesos per circular pel carrer Prat de la Creu, a peu o en cotxe, imagineu si sou una persona gran o que ha d’anar en cadira de rodes a fer una gestió a Tràmits a Govern. No resulta gens fàcil, us ho asseguro.
No voldria que s’entengués l’article com la cançó de l’enfadós. M’agradaria aportar (com a vell professor i no com a persona gran, ha, ha) un element de reflexió des d’un punt de vista diferent, lligat amb les dificultats per l’habitatge, amb les limitacions de l’espai, amb les activitats turístiques, amb la necessitat de repensar quin tipus de societat volem… que estaran en el centre dels debats de la propera campanya electoral. La realitat és que, al pas que anem, aviat ja no existiran les zones periurbanes que treballava amb els meus alumnes. El país serà una conurbació sense solució de continuïtat que ocuparà l’escàs fons de la vall. El fons i, si s’actua com a Escaldes, també les altures. De si som capaços de posar límits, d’ordenar i de gestionar correctament aquesta realitat els pròxims anys, en dependrà la qualitat de vida dels ciutadans, sobretot la dels més vulnerables.