Loading...
Bondia

FER-SE GRAN

JOAN PERUGA

Historiador i novel.lista

 

 

Fer-se gran

Fer-se gran

El que escric avui m’ho ha explicat un amic que és a punt d’abandonar l’edat provecta i reflexiona sovint sobre el pas del temps i les fronteres de la vida. Odia l’expressió tercera edat perquè l’associa amb la tercera divisió i els que enteneu de futbol ja sabeu que a tercera no hi vol caure ningú. Prefereix pensar que ha arribat al període vital denominat Casa-i-Jardí (o House & Garden, per dir-ho en l’idioma més utilitzat darrerament a les activitats del nostre país), que no fa referència a la capçalera d’una revista de decoració glamurosa, sinó a la divisió de la vida en tres etapes que fa la cultura anglosaxona: durant la joventut, la passió de l’amor; a la maduresa, l’alegria de les arts i, a la vellesa, la calma de la casa i el jardí.

Que has arribat al període Casa-i-Jardí ho saps perquè en comptes de mirar l’enterrament fastuós de la reina Isabel II i les dificultats del nou rei Carles III per utilitzar una simple ploma i un tinter (Pen & Inkwell), et dediques a plantar un ciclamen de color rosa, que és el que va fer el meu amic segons queda certificat en la fotografia d’aquí al costat. També ho saps perquè sents una veu interior que et diu que ja no cal que t’escarrassis per solucionar els problemes del món actual, que moltes gràcies per tot el que has aportat a la humanitat, però que has de deixar pas a les noves generacions, a tots aquests joves, o no tan joves, que es creuen que ho saben tot. Compte!, que segons el meu amic no és cap decepció, sinó un gran alleugeriment. Ja no cal que pensis a trobar la solució a temes tan recurrents com ara l’encaix d’Andorra a Europa o a desfer el nus gordià, almenys en aparença, de compaginar el dret a l’avortament amb la pervivència del Coprincipat. Un descans, vaja! El meu amic, que és escriptor, havia viscut molts anys angoixat per la responsabilitat d’escriure la gran novel·la del Pirineu (altres escriptors es veu que han de fer la gran novel·la de Barcelona, o la de les terres de l’Ebre…) Doncs bé, quan la veu interior li va dir que ja no cal que passi ànsia i nits en vetlla perquè se li ha covat l’arròs i la novel·la l’escriurà un altre autor, l’home està més content que un gínjol: dedicat en cos i ànima a la jardineria.

L’altre dia, es trobava el nostre protagonista estirat al sofà amb menys preocupacions que un rastafari en una hamaca, quan de sobte va aparèixer Arturo Pérez Reverte en un programa de la televisió i no se li acut altra cosa al paio que dir que el món no va bé perquè ja no es té en compte l’opinió de la gent gran i que caldria tornar als períodes de la Humanitat en què tot es consultava als ancians de la tribu entorn de la foguera (el que venia a ser la tradicional Assemblea Magna andorrana). Mare meva! Quin disgust! Em va trucar de seguida, molt alterat, per dir-me que no és cap broma, que el Pérez Reverte té una gran autoritat moral perquè va ser corresponsal de guerra als Balcans i dispara sentències i consells (i alguns improperis) com bales de fusell. És ben plausible que li facin cas i que, a partir d’ara, comencin a cridar la gent gran perquè vagi als parlaments o als ministeris a expressar la seva opinió. Es va quedar desolat. Home, Arturo, això no se li fa al meu amic, que acaba de comprar-se un equip complet d’eines de jardineria!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *