La proposta, a mesura que es va anar coneixent, va generar un ampli refús per part de la gent del territori. El muntanyenc Javier Subías va liderar una campanya a internet i el mateix Ajuntament d’Alquézar s’hi va posicionar en contra. Els arguments esgrimits es basaven en el fet que, malgrat que asseguraven que tindria poc impacte, alteraria greument un ecosistema fràgil i malmetria el paisatge natural que, en definitiva, és el gran valor de la zona.

Un espai, deien també, que ja està raonablement explotat: s’hi practica el barranquisme (molts francesos i andorrans en van ser pioners), unes passarel·les permeten visitar part dels canyons i hi ha un munt de rutes de senderisme. Ni els llocs de treball ni els diners pagats per l’empresa compensarien la destrossa. En definitiva, que el turisme que volen potenciar a la zona no és precisament el que puja a un pont tirolès. El passat mes de febrer, l’Inaga, l’organisme del govern d’Aragó encarregat d’avaluar els impactes ambientals, va fer seus molts d’aquests arguments i va denegar els permisos.

Fa unes setmanes es va inaugurar el pont tibetà de Canillo, que també s’anuncia com un dels més llargs del món (quina obsessió!). Als discursos oficials, per boca dels nostres polítics, vam poder escoltar els arguments que aporten els defensors d’aquesta mena d’infraestructures a la natura: l’impacte de l’obra, malgrat les dimensions, és petit; permet anar fent girar la roda de l’economia per guanyar diners i invertir-los en polítiques socials i mediambientals; ajudarà a desestacionalitzar l’arribada de visitants i permetrà atreure un turisme de qualitat i sostenible. Literalment.

Salvades algunes diferències (un projecte és privat i l’altre públic, la més evident) el cas dels dos ponts i els arguments exposats em semblen prou il·lustratius de dues maneres diametralment oposades d’entendre per on ha d’anar, ara i en el futur, la gestió dels espais naturals. I també ens permet constatar, un cop més, que a Andorra els que tenen el poder de decisió continuen aferrats a les polítiques d’esprémer la natura tant com sigui possible, amb una intensitat gairebé suïcida, tal com s’ha fet les darreres dècades. L’únic canvi significatiu és la incorporació d’expressions políticament correctes: sostenibilitat, reserva de la biosfera, gestió mediambiental… I, també, que els arguments es retorcen fins a fer-los cada cop més insòlits: si no fos per aquestes obres que aporten riquesa, no podríem arreglar els carrers o fer pisos socials. Carai! Rebuscat!

Per desemboirar-me he anat fins a Alquézar. He admirat un cop més l’harmonia dels carrers del poble i la bellesa del paisatge càrstic que l’envolta, sobrevolat per aus majestuoses. Si un dia em perdo, potser em trobareu assegut al mirador de l’entrada, mentre contemplo bocabadat la col·legiata de Santa Maria, bastida sobre l’alcassaba àrab que recorda una Alhambra en miniatura. Us convido a girar una visita i ja us asseguro que no trobareu a faltar ni ponts tirolesos ni tibetans.