Travessem terres de regadius, que contradiuen l’imaginari dels Monegros, i salvem rius que baixen de les serralades prepirinenques amb noms d’etimologies precises que em tenen el cor robat: Guatizalema, Alcanadre, Flumen… Deixem la carretera de Saragossa i per una via escortada de xiprers arribem al conjunt monacal que emergeix com un somni entre camps de blat. Alberto Lasheras, un dels guies que ens acompanyaran, ens obre la gran portalada i ens fa notar que per aquella boca ens parlarà la història. Amb enorme saviesa i sentit didàctic, és l’Alberto qui ens explica les vicissituds del cenobi: la fundació sobre una vella ermita de la Virgen de las Fuentes l’any 1507; els anys d’esplendor durant el segle XVIII; les desamortitzacions que la van posar en mans privades; la conversió en un balneari en la segona meitat del XIX (amb la instal·lació de banyeres a les capelles); la utilització com a quarter de les milícies anarquistes de la columna Durruti (que van deixar un rastre de sants tirotejats); la transformació en paridera de luxe per als ramats d’ovelles de la família Bastarás de Lanaja… Un servidor, que ha estudiat la febre dels balnearis i té una bona biblioteca de l’anarquisme aragonès, pot arribar a entendre, que no a justificar, algunes d’aquelles destrosses, però no podria entendre mai que la nostra desídia actual hagués deixat que el conjunt es perdés irremeiablement.

El gran tresor de la cartoixa són les pintures de Fra Manuel Bayeu. Va dedicar més de trenta anys a decorar les parets, les voltes i els sostres del conjunt monacal i va deixar una de les obres pictòriques més important del barroc aragonès (per no dir d’Espanya). Extraordinària pel que fa a l’extensió i a la qualitat. Fra Bayeu va ser un pintor notable i prolífic que s’havia quedat a l’ombra de la figura dels seus germans, Francisco i Ramon, i de la del seu cunyat, Francisco de Goya.

Resta molt per reivindicar, recuperar i restaurar a la cartoixa. Molt per aprendre de cada pintura, rajola, grafit… fins i tot de les herbes remeieres que envaeixen els claustres. Les possibilitats del conjunt com a espai d’estudi, d’escenari per a manifestacions culturals, de lloc de trobada… són il·limitades. De moment, a més de la pel·lícula de Villaronga, ha estat escenari d’audiovisuals i de concerts, com els d’Amaral i Rozalén de l’estiu passat. Enguany, si us ve de gust, hi podreu anar a escoltar el rock de Miguel Ríos. No és un mal pla.